El despertador sona a les cinc de la matinada, però això no és un problema. L'avió només surt dues hores després. Els badalls s'encomanen. Cares de son, poques paraules. Però l'alegria hi és a cada cara, en cada somriure. És normal. Mig any després, dia amunt, dia avall, el Girona ha tornat a guanyar un partit fora de casa. Per fi, després de molts mesos, el viatge de tornada és dolç, tranquil. Sobretot ahir. El 0-1 a Tenerife ha deixat l'equip en una situació privilegiada; semblava enfonsat fa unes jornades, però a dia d'avui és a només un punt de la permanència. Qui ho havia de dir. "Ara tot es veu bastant millor. Hem fet un salt important a la classificació i veure'ns quarts per la cua, vulguis o no, alegra força la vista". Les paraules són de Jonás Ramalho només posar els dos peus a l'aeroport del Prat de Barcelona. Enrere quedaven més de tres hores al damunt d'un avió. Un viatge dolç, en el qual aquells que no van poder clucar l'ull, van aprofitar per repassar l'actualitat esportiva i veure com els diaris explicaven el triomf dels gironins a les Canàries.
Un llibre, auriculars gegants, tauletes, mòbils o qualsevol revista. Tot era útil per fer passar l'estona. D'altres, aprofitaven per allargar les hores de son. La resta, en canvi, la feia petar. Alguns recordaven el partit d'ahir, rellegien la classificació de Segona A al diari i la dosi de moral encara creixia un xic més. Uns seients més enrere, però, no hi havia temps per al relax. S'havia dormit poc, el vol de tornada estava programat per quan encara era fosc, però amb la lliga encara en dansa i el Girona en descens, del que menys té ganes Pablo Machín i el seu cos tècnic és de fer passar l'estona. El sorià, escudat per Jordi Guerrero (el seu segon) i Diego Tuero (entrenador de porters) van aprofitar l'estona per tornar a veure el partit.
No havien passat ni 24 hores que Machín s'empassava de nou el duel contra el Tenerife. Tocava analitzar què s'havia fet bé i què és el que era necessari corregir. La feina és la feina. Els auriculars a les orelles, perquè no se'l pogués molestar i la mirada perduda en la pantalla. De tant en tant, ho aturava i feia quatre observacions amb els seus col·legues. Que si aquesta passada havia d'anar allà, que si el defensa no havia de recular, que si aquí s'havia de ser més expeditiu, que si no se li poden deixar tants metres al davanter... Res se li escapa al sorià, que des que ha aterrat a Montilivi no només ha donat un aire fresc al seu equip, sinó que també ha demostrat que ha vingut a pencar. Sigui quan sigui. Si ha de ser al damunt d'un avió tornant de Tenerife, també. La imatge recordava a la que fa tot just una temporada solia apoderar-se en cada desplaçament del Girona. Rubi, un malalt del futbol, no perdia detall de res i analitzava tot el que es podia analitzar. Ell i el seu segon, Xabi Gil. Si s'havia de tornar a mirar un partit, es feia. Si calia estudiar detingudament el proper rival, també.
Abstrets de tot plegat, els jugadors ja feien plans per quan l'avió arribés a terra. Tocava el dia lliure, encara que el delegat, en to de broma, els assegurava que en unes hores s'havien d'entrenar de nou. Somreien. No s'ho creien, però si hagués estat cert, el mal hauria estat menor. El 0-1 de Tenerife n'hauria tingut la culpa. "El resultat ens ha donat moltíssima moral", confessa Ramalho, mentre els seus companys esperen l'equipatge amb la mirada perduda a la cinta. "Crec que sumant 9 punts més ens salvarem segur. Aquesta és la idea, però cal anar jornada a jornada, com diem sempre. Ara toca guanyar el Castella i s'ha d'aconseguir sigui com sigui. Per això ho haurem de donar tot", afegeix. El central, com tots, està content per la reacció del Girona i el veu capaç de salvar-se. I també intenta explicar la transformació d'un equip que semblava sentenciat. "No sé què ens ha passat. Veure'ns tan avall i tan malament i amb la resta d'equips empenyent, ens ha fet espavilar. I de quina manera!".
