Amb tot els matisos que es vulguin, però al món del futbol hi ha un únic objectiu. Una meta comuna. Tothom vol guanyar. Qui digui el contrari, menteix. I si es posa tossut, és que ho vol dissimular molt bé. El Barça vol guanyar. El Reial Madrid, tres quarts del mateix. Però també el Còrdova, el Guadalajara, Racing de Ferrol, Sant Andreu i Llagostera B. Tothom. Guanyar i fer-ho el millor possible. Guanyar un títol, ser campió de lliga o aconseguir un ascens; se'n pot dir de mil maneres, però la fita a assolir és la mateixa. Ara bé, de camins per arribar-hi, n'hi ha un munt. Milers. Tots ells, respectables, encara que uns agradaran més que no pas d'altres. El jogo bonito d'uns, el futbol garrepa d'uns altres. El modus operandi és diferent, però tots dos volen arribar al mateix lloc. A Montilivi, les grans gestes, aquelles empreses majúscules amb les quals tothom somia, sempre es guarden en un racó. S'enceta la lliga amb els tradicionals 50 punts i la salvació per bandera. Sempre ha estat així. Durant els últims anys, l'objectiu s'ha complert. La dosi de patiment, això sí, ha anat variant. Però en aquestes últimes temporades que l'equip ha format part de la Segona Divisió A, en dues ocasions s'ha guanyat el privilegi de lluitar per pujar a Primera. Fa dos anys i ara. En l'actualitat, qui sap què és el que passarà i si l'equip aconseguirà o no tirar endavant aquest repte. En el passat, amb Rubi a la banqueta, la gesta va estar a punt de complir-se i la Primera Divisió només es va escapar en l'última eliminatòria del play-off que el va enfrontar amb l'Almeria. Un i altre equip tenen les seves similituds, però sobretot les seves diferències. Uns i altres han dibuixat camins ben diferents, tot i haver calcat pràcticament els seus números. Això sí: l'objectiu del Girona de Rubi i del Girona de Machín ha estat idèntic: l'ascens. Què tenen en comú totes dues plantilles? Com van arribar un i altre equip al darrer mes de competició?
Dos entrenadors, dues idees de joc
Joan Francesc Ferrer Rubi i Pablo Machín passaran a la història com dos dels millors entrenadors que ha tingut mai el Girona. O, si més no, com dos dels tècnics que van treure més suc de la seva plantilla i que al capdavant dels seus respectius equips van signar dues temporades per emmarcar. Això sí: el llibre d'estil d'un i de l'altre no tenen res a veure. Machín, des que va aterrar a Montilivi el mes de març de l'any passat, s'ha mostrat fidel a un sistema que no ha deixat pràcticament mai de banda, tret d'alguns moments puntuals. El dibuix de 3 centrals i 2 carrilers és indiscutible per al sorià, un amant de l'estratègia i del joc ràpid i directe. Així és el seu Girona: un equip sòlid al darrere, que encaixa pocs gols i que concedeix poques ocasions. Un conjunt molt difícil de batre, que treu profit de la pilota aturada i que no només aprofita el colpeig llunyà dels seus centrals o migcampistes, sinó que avantposa la pilotada llarga al joc de toc. Amb Rubi, en canvi, es vivia una altra història. Començant pel dibuix. El maresmenc preferia el 4-2-3-1, amb una defensa de quatre homes, un doble pivot (format habitualment per Tébar i Luso) i un sol davanter de referència. L'estil de joc tampoc era el mateix d'ara. Més possessió. Tenir la pilota era una obligació. Tocar i també ser contundents. Com a punt comú hi havia l'estratègia. Aquell Girona, com l'actual, també la treballava molt i va treure força petroli de les accions a pilota aturada.
Més victòries i també més punts al sarró
Ara fa dos anys, el Girona va protagonitzar la que molts la denominen com la millor temporada de la història del club. Als que així ho pensen, no els falta pas raó: 71 punts a la lliga, una quarta plaça i l'ascens que es va escapar en la darrera eliminatòria. Aquests registres podrien quedar en un no res si l'actual Girona manté el ritme que porta fins ara. De moment encara no ha arribat a aquests registres, però ja els frega. Està embalat i si no s'atura, l'equip superarà al de Rubi. Com a mínim, pel que fa a puntuació. Si més no, ja ho ha aconseguit ara. El Girona s'ha plantat a la jornada 37 amb 68 punts i és segon a la classificació, a 4 punts del Betis, el líder. Té dos punts de marge respecte al tercer, l'Sporting de Gijón (65) i 5 amb el Las Palmas, que ara ocupa el quart lloc. En aquestes mateixes alçades del curs, dos anys enrere, el Girona de Rubi estava un esglaó per sota. Llavors, els blanc-i-vermells eren tercers i acumulaven 64 punts. Tenien el líder, que en aquella ocasió era l'Elx, a un món de distància (els il·licitans sumaven 73 punts), mentre que la segona plaça la tenien un punt per sobre (l'ocupava l'Alcorcón, amb 65 punts). Ara, amb 6 jornades encara per disputar-se, l'actual Girona té marge de sobres per superar els 71 punts del curs 2012/2013. En necessita tres més (una victòria) per igualar aquesta marca i com a mínim quatre per batre-la.
Més sòlid en defensa però un xic menys contundent en atac
Un dels molts ingredients que ha fet gran aquest Girona és el seu excel·lent rendiment en defensa. És un mur, començant pel porter Isaac Becerra, però continuant també pels tres centrals i acabant també pel rendiment de tot l'equip. Els blanc-i-vermells han encaixat 31 gols i són, empatats amb el Betis, el segon millor conjunt de la lliga en aquest aspecte només superat per l'Sporting de Gijón, que ha rebut 25 dianes en contra. És en aquest aspecte on la plantilla que entrena Machín millora els registres de la que dirigia fa dues temporades Rubi. Si ara són 31 els gols encaixats, dos anys enrere el Girona tancava la jornada 36 amb 43 gols en contra (13 més). Una dada prou significativa. Però si en defensa el rendiment actual és millor, en atac l'escenari és totalment diferent. Són 52 els gols que acumula l'equip (el tercer millor en aquest aspecte), una xifra molt a tenir en compte. Fa dos cursos, però, els números ofensius eren encara més bons. El Girona de Rubi acumulava 65 gols a favor i només era superat pel Barça B, que n'havia marcat 71.
Amb la tranquil·litat de tenir assegurada la promoció
A dia d'avui, el Girona no sap si pujarà directe a Primera. Això és una incògnita i tot pot passar. Però una cosa és clara: hauria de passar una catàstrofe perquè l'equip no acabés la lliga en les sis primeres posicions de la taula. Queden 6 jornades i són 15 els punts respecte el setè classificat, el que marca el tall respecte la promoció d'ascens. Dos temporades enrere, el coixí també era prou ampli, però ni de bon tros tant com ho és ara. En aquella ocasió, els gironins eren tercers i tenien al setè (el Ponferradina) a 8 punts per sota.
El millor visitant
Si en alguna cosa el Girona de Machín supera en escreix el que dirigia Rubi és, sense cap mena de dubte, el rendiment de l'equip lluny de Montilivi. A casa, fa dos anys, l'equip era una piconadora i destrossava la majoria de rivals, amb algunes golejades incloses. Fora, en canvi, havia marxat escaldat en més d'una ocasió (4-1 a Alcorcón, 4-0 a Gijón, 5-2 a Las Palmas...). En l'actualitat, això ha canviat. I de quina manera. El Girona és el millor visitant de la Segona Divisió A i té millors números a fora que no pas fa dos anys. Ha aconseguit fins ara 33 punts (10 victòries i 3 empats), mentre que després de 36 jornades de la lliga 12/13 n'havia sumat 23 (6 victòries i 5 empats).
Camí del rècord de victòries a Segona A
Dues temporades enrere, el Girona de Rubi va aconseguir 21 victòries en tota la lliga. Tot un rècord a la categoria. Un registre que es podria superar aquesta temporada. Si més no, l'equip hi va en camí. Ara n'acumula 20 i només en necessita dues més per convertir-se en la millor marca. Té 6 jornades per davant per aconseguir-ho.
