El que havia de ser la festa més grossa en els 85 anys d'història del Girona es va convertir en una tragèdia de la qual costarà refer-se. Difícilment el Girona tornarà a tenir tan a prop com ahir fer el salt la màxima categoria. Els coets, traques de petards i actes que estaven preparats per celebrar el primer ascens del club a Primera Divisió es van convertir en un bany de llàgrimes al final del partit, quan Caballero va empatar en el temps afegit. El gol del davanter argentí no entrava en cap dels guions dels cap a 9.0000 espectadors que van ser a Montilivi i van quedar en estat de xoc després de l'1-1. El gol de Sandaza al límit de la mitja part havia traduït tota l'eufòria i optimisme de la setmana en un triomf que convertia el Girona en equip de Primera. Montilivi ja ho celebrava i encara que no hagués arribat el segon gol de la tranquil·litat, l'ascens era al sac i estava lligat. Lligat potser sí, però mal lligat. El drama que va provocar el gol de Caballero (m.91) va generar un silenci sepulcral només trencat posteriorment (m.93) pel gol anul·lat a Lejeune per fora de joc. Ja no hi havia res a fer i més veient com des de feia estona l'Sporting tenia els seus deures fets (0-3) al camp del Betis, en un resultat tan lògic com il·lògic. Segurament també van ser estranyes les ganes d'empatar el partit d'un Lugo que feia setmanes que estava de vacances i que es onverteix en un altre dels botxins de la història negra del Girona com el Salamanca (1992) o el Xerez (2012). L'Sporting celebrava l'ascens mentre el Girona, ofuscat i rabiós contra l'àrbitre i els jugadors del Lugo, tampoc podia decantar el partit en els quaranta segons de represa que va permetre Sánchez Martínez, després d'aturar el partit quan una ampolla va impactar contra el seu assistent.
L'empat combinat amb el 0-3 a Sevilla condemna el Girona al play-off, on l'espera el Saragossa dijous a La Romareda. Aixecar-se de la patacada d'ahir costarà, i molt. Un únic bri d'il·lusió s'obria al final del partit. Entre els ulls plorosos i les llàgrimes de frustració dels jugadors gironins, naixia un discurs d'esperança. "La ràbia que tenim la traslladarem contra el Saragossa. Això encara no s'ha acabat".
L'ambient era majestuós. El de les grans ocasions no, més patxoca i tot feia un Montilivi que feia una clara olor de Primera. Era el dia D, el partit en majúscules que havia de conduir el Girona a tocar el cel. Abans, però, calia rematar la feina en la darrera jornada. Amb una victòria contra el Lugo, el Girona en feia prou per no haver d'estar pendents del que passés al Villamarín entre el Betis i l'Sporting. A diferència del que va passar la setmana passada a Palma on les cames, de cop i volta, es van garratibar i la pressió va poder amb els blanc-i-vermells fins al gol de Sanda, ahir el Girona, empès per 9.000 ànimes va sortir amb tot des del primer segon. No volien ni podien fallar.
Un avís de Juncà i un cop de cap a mig metre de la porteria de Sandaza van ser els primers avisos d'un Girona que no s'estava de romanços. Volia anar per feina per no haver de patir. Aquesta, juntament amb la de tenir el cap fred i serè, era la consigna. Els gironins eren els clars dominadors del partit i, amb molta més fam que els gallecs, cercaven amb insistència el primer gol. Després d'un intent acrobàtic d'Eloi que José Juan desfaria amb problemes, el Girona perdria l'empenta inicial i veuria com el Lugo de mica en mica i sense fer res de l'altre món començaria a fer pujar la mosca al nas. Era només el principi. L'angoixa i la forta calor havien fet fer al Girona un pas enrere i semblava que les cames començaven a pesar. Només ho semblava perquè abans de la mitja part, José Juan salvaria el gol de Mata però no podria evitar que Sandaza fes esclatar la bogeria a Montilivi. El pitxitxi va aprofitar una indecisió dels centrals per superar el porter i encarar el partit i l'ascens en el millor moment.
El gol havia d'alliberar els gironins. La necessària pausa del descans va servir per recuperar forces i per carregar piles. Només començar la represa, Sandaza tornaria a aparèixer per gairebé encarrilar el partit. El pal però, evitaria que la seva fuetada trobés el camí del gol. El Girona estava llançat però les notícies que arribaven de Sevilla no eren gens positives. Amb el triomf dels de Machín res canviava. Això sí, si no s'aconseguia el segon tocaria patir i molt, com així va ser.
Els nervis tornarien a aparèixer i de quina manera. La pilota cremava als gironins, tot al contrari que al Lugo, que començava a trobar passadissos molt perillosos i apujava una marxa la seva intensitat. Apareixeria un dels homes clau que ha mantingut viu l'equip durant tota la temporada, Becerra, per conservar totes les opcions del Girona amb una gran aturada a un cacau de Iago Díaz que entrava. Era un seriós avís. Els minuts passaven i l'ascens era cada cop més a tocar. Ja només quedava l'afegit, on es va desecadenar el desenllaç fatídic de la tarda. Les cames, que feia estona que tremolaven, van fer figa definitivament al m.91 i Caballero, de cap, empataria. Ja no hi hauria res a fer. El banderí aixecat per l'assistent per anul·lar el gol a Lejeune, immediatament després, multiplicaria la desgràcia d'un Girona que té quatre dies per pair el drama d'ahir.
