A vegades, el millor és anar picant pedra, sense fer soroll. És com millor surten les coses. A Cristhian Stuani li ha funcionat de meravella. No és mediàtic, no protagonitza anuncis ni se'l coneix per les seves excentricitats. Mai ha estat, ni és, ni segurament tampoc serà un superclasse. Però als seus 31 anys compta amb un currículum que fa patxoca. Ha jugat uns quants anys a la Primera Divisió, ha tastat la Premier anglesa i és internacional amb l'Uruguai, amb l'oportunitat de viure un Mundial. I sempre ha rendit. Aportarà més o menys coses, però any rere any els números hi són. No falla. Va arribar a Montilivi a l'estiu amb un bon cartell i convertit en un dels fitxatges sonats, per dir-ho així, del Girona en el seu aterratge a l'elit. Ho va fer amb la mateixa humilitat de sempre, sense creure's res que no és; amb el mateix punt d'humilitat que d'ambició. Només així, sense fer soroll, s'ha convertit en una estrella que brilla amb llum pròpia. Un dels noms propis d'aquest equip que tan bé ho està fent. Pel que aporta dins del vestidor, però també pel que demostra al damunt de la gespa.
Ha necessitat poc més d'un quart de Lliga per posar-se el públic de Montilivi a la butxaca i per demostrar que la direcció esportiva no s'ha equivocat amb el seu fitxatge. Ha estat una incorporació de rendiment immediat. I això que a la pretemporada se'l va veure poc. Ja va jugar partits, però Stuani no va fer ni un sol gol, cosa que va començar a despertar els primers dubtes. Va ser començar la temporada oficial, que el de Tala es va destapar com un depredador d'àrea. Onze jornades després, els seus números dins l'equip són boníssims; i no només això, sinó que també és un dels futbolistes més destacats de tot el campionat. Primer, pel que fa a la seva participació. Stuani ha jugat 9 partits i no ho ha fet en els dos restants per culpa de les targetes (va descansar a Riazor per sanció) o perquè Machín va preferir no forçar la maquinària (en una setmana de tres partits, va ser suplent contra el Barça). Tret d'aquests dos contratemps, sempre ha sigut titular, fins a acumular 762 minuts. Això el converteix en el sisè futbolista més utilitzat per Machín i el segon fitxatge de l'estiu amb més protagonisme, només superat per Bernardo Espinosa, company seu l'any passat al Middlesbrough.
Stuani juga. I bastant. Però a més, quan ho fa, aporta. Ha rematat 12 cops amb perill a la porteria rival, encara que el que sobretot destaca són els 6 gols que fins ara ha aconseguit. Va anotar un doblet contra l'Atlètic (2-2) i també ha vist porteria a Vigo (3-3), a casa amb el Vila-real (1-2), contra el Madrid a Montilivi (2-1) i al camp del Llevant (1-2). Per tant, la meitat de les rematades amb perill que genera acaben al fons de la porteria. Encara n'hi ha més. Stuani està en plena forma i ho demostra aquesta dada: ha vist porta en els últims quatre partits consecutius en què ha tingut participació. Ha marcat de manera seguida contra Celta, Vila-real, Reial Madrid i Llevant. No ho va fer contra el Deportivo, però perquè no va entrar a la convocatòria, sancionat. Això no ho havia aconseguit mai. Ni tan sols amb l'Albacete (el seu millor any), quan va encadenar tres jornades jugant i marcant, però no quatre.
Els seus 6 gols el converteixen en un dels màxims anotadors de tota la Primera Divisió. Concretament, el sisè, empatat amb Maxi Gómez i Iago Aspas, del Celta, i també amb Mikel Oyarzabal, de la Reial Societat. Per davant, hi té Rodrigo, del València, que n'acumula 7. Els mateixos que Antonio Sanabria, del Betis. Un esglaó més amunt hi ha Cédric Bakambu, del Vila-real; dos dels 8 gols que ha aconseguit els va signar a Montilivi no fa pas gaire. L'italià Simone Zaza n'ha fet 9 amb el València mentre que l'actual pitxitxi és el blaugrana Leo Messi: 12.
Camí del seu rècord a l'elit
El que és una evidència és que Stuani fa gols any sí, any també. Amb més o menys facilitat, però sempre acaba veient porteria amb certa regularitat. No és un davanter que s'enfila cada dos per tres fins la vintena, ni que compta amb unes xifres astronòmiques, però allà on va, marca. És així. El seu sostre al futbol europeu el va aconseguir a l'Albacete, amb una marca ben difícil de superar. Va signar 22 gols el curs 09/10 quan l'equip manxec militava a Segona A. Uns registres que li van obrir de bat a bat les portes de la Primera Divisió. A l'elit, els seus números no han estat tan exagerats, però prou correctes. I per com està rendint aquest curs, sembla que va camí de tocar (i superar) el seu propi sostre a la màxima categoria. Per començar, ha necessitat 11 jornades per fer 6 gols. La mateixa marca que va obtenir en tota la temporada 13/14 a l'Espanyol (aquell cop, amb 34 partits a les cames). Ha deixat enrere els 4 gols que l'any passat va marcar a la Premier amb la samarreta del Middlesbroug, i està a punt d'igualar (i fins i tot batre) els 7 que portaven la seva signatura en l'exercici 12/13 a l'Espanyol.
Amb el Llevant (10/11) en va anotar 8, mentre que 9 n'aconseguia amb el Racing de Santander (11/12). Xifres que té a l'abast, sobretot veient quin ritme porta. El repte, és intentar atrapar els 12 gols que la temporada 14/15 va materialitzar amb la samarreta de l'Espanyol. Està a meitat del camí, amb dos terços de Lliga encara per davant. Ho superarà?
