A Montilivi hi poden conviure perfectament i sense molestar-se pas dues maneres ben diferents d'entendre el futbol. Són les dues realitats que, ara mateix, expliquen què és el Girona. D'una banda, a la sala de premsa, s'hi deixava caure Douglas Luiz. Brasiler, 20 anys, per a qui tot un Manchester City ha pagat més de 13 milions d'euros. Tatuatges a tort i a dret i habitual a les xarxes socials; trets que van de la mà amb la seva innegable qualitat als peus. Just ara enceta el seu segon curs al club, després d'un primer any més gris que cap altra cosa. Mitja hora després, l'acció es traslladava al pis de dalt. A la sala VIP de l'estadi. El protagonista era Pere Pons. De Sant Martí Vell, 25 anys i de la casa. Igual que el primer dia, sense un look cridaner ni res per l'estil. Tan humil com sempre. Ahir, més humà que mai. Perquè mentre el focus mediàtic potser se l'emportava Douglas, el caliu el rebia Pons. Tant, que fins i tot li van saltar quatre llàgrimes. No era per a menys. Fa sis anys que va debutar amb el primer equip del Girona, en un partit de Copa del Rei al camp de l'Sporting de Gijón. La data la tenia controlada. El que no tenia tant per la mà és que familiars, amics i membres de la penya que duu el seu nom l'esperarien ahir a l'estadi per dedicar-li un petit homenatge.

Citat a Montilivi amb l'excusa d'haver de fer una entrevista pels mitjans del club, la seva cara va ser tot un poema quan va entrar a la sala VIP de l'estadi. Desenes de persones l'esperaven. Entre ells els pares, l'avi i les seves dues àvies. Cap a elles hi va anar només posar-hi els peus, enmig dels aplaudiments. «No m'ho esperava per res i estic molt content», declarava uns minuts després. No mentia. Només calia veure-li el rostre. Fins i tot va plorar. Poc, però suficient per confirmar que s'havia emocionat de valent. Abans de fer-se una foto de família a la llotja i d'amanir l'acte amb una mica de coca i cava, Pons va rebre una placa commemorativa per part de la seva penya en forma d'estrella. La va mostrar a la gent amb molt d'orgull.

L'ocasió bé s'ho valia. Es complien sis anys del seu debut amb els grans. Temps en què les ha vist de tots colors, amb més alegries que no pas decepcions. «Ha canviat tot moltíssim. Llavors començava a entrenar-me amb el primer equip i vaig tenir la gran sort de debutar a Gijón. Després també vaig tenir uns minuts a casa, a la Lliga. Ara em sento una peça important en aquest equip. Gaudeixo de minuts i confiança», va etzibar, abans de rematar-ho: «Em sento molt feliç d'estar aquí i tant de bo que sigui per molts anys més». Sobre la festa, va reconèixer que «quan et recorden moments així et fan sentir una mica nostàlgic, però alhora em sento feliç de la vida que m'ha tocat viure». I també va parlar de l'equip. «Ja tenim ganes de jugar; el dilluns ens espera una batalla contra un rival molt fort com és el Celta», deia, valorant també l'adeu de Timor i l'aterratge de Douglas. «Ens va sorprendre i doldre que marxés, però va prendre la decisió que va creure que era millor per a ell. Douglas? Crec que ve amb les piles carregades i amb ganes de demostrar. Ens pot aportar moltes coses i esperem que estigui a un gran nivell».