Amb 22 anys, va ser un dels protagonistes de l'ascens del Girona a Segona A el 2008. Deu anys després ha tornat al club per ajudar el segon filial a pujar a Tercera. De qualitat, n'hi sobra (6 gols en 6 partits), i d'experiència i consells en té per donar i per vendre als joves que pugen del juvenil camí del Peralada. No ha perdut la il·lusió i continua gaudint com aquell marrec que amb 16 anys era titular a l'Olot i que va fer carrera a Peralada, Figueres, Girona, Racing, Llagostera i Olot.

Permeti'm una juguesca. Temporada 2007-08, el Girona amb vostè a l'equip milita a 2a B i la plantilla encadena molts mesos sense cobrar. Un vident li diu que al cap de 10 anys el Girona estarà a Primera i un altre que estarà a Primera Catalana. A qui es creu abans?

Evidentment, el context que hi havia feia pensar que era més pròxim ser a Primera Catalana que no pas a Primera Divisió. És un bon exemple per veure que el futbol és especial. La gent ha fet molts esforços i ara és un privilegi veure com la ciutat s'ha bolcat amb el futbol i el gaudim.

L'equip és a Primera, però vostè, al segon filial a 1a Catalana. Com hi acaba un futbolista de trajectòria contrastada a 2a B i Tercera?

Fa molts anys que jugo i soc més a prop d'acabar que de començar. Jo estava parlant amb l'Olot i va aparèixer Albert Síria, excompany meu al Figueres i ara encarregat del futbol base del Girona. Em va explicar el projecte i em va convèncer que podia ser un bon lloc per a mi. Vaig venir carregat d'il·lusió, amb ganes de fer bon any i estar a la part alta de la classificació. Tinc ganes de continuar jugant i gaudint del futbol.

Com és que no va continuar a l'Olot?

Diguem que a la secretaria tècnica no li feia tanta il·lusió com a mi que continués. Són els que decideixen. Han optat per altres opcions i a mi em toca fer les maletes i anar-me'n. És la llei del futbol. Sap greu, evidentment, quan has estat al planter i t'hi has passat 16 o 18 anys defensant l'escut, que no ho vegin com tu o no tinguin prou tacte. Tot i això, guardo un molt bon record del meu pas per l'Olot. Al club, a la junta, als companys, l'afició i al cos tènic els desitjo tota la sort. A la secretaria tècnica no n'hi puc desitjar. No cal que torni a dir quin és el meu club i amb quin club m'he sentit sempre identificat.

No deixa de ser curiós que jugadors com vostè, que va viure l'ascens a 2a A, o Jaume Duran ara siguin al Girona C, no?

Són casualitats que té el futbol. Segurament si ens haguessin preguntat tant a en Jaume com a mi en marxar del Girona si ens imaginàvem que hi tornaríem per jugar al segon filial amb 32 i 34 anys haguéssim dit que era impossible. A certa edat et mouen els projectes i la il·lusió de fer coses boniques. Estem súpercontents en aquest projecte, que és molt interessant. Combinem nanos joves que surten del juvenil amb jugadors amb més rodatge. Amb aquest poti-poti intentem tenir un ambient sa i un vestidor unit per lluitar per objectius ambiciosos.

Suposo que l'objectiu col·lectiu és pujar, però a nivell personal quin es marca?

Fa molts anys que no me'n marco. Arriba un punt que són secundaris i van vinculats al grupal. Només tinc ganes d'entrenar amb els companys i de competir els partits.

Per què no va continuar al Girona després de l'ascens?

Havia renovat automàticament amb l'ascens i tenia contracte. Tot i això, venia de trencar-me el turmell l'any abans amb el Figueres i vaig estar molts mesos de baixa. Al Girona hi havia molta competència amb Miki Albert, Jito i Arnal, però vaig jugar els meus 15-20 partits. No vaig tenir un paper residual ni va ser cap any perdut. Parlant amb en Raül (Agné), em va dir que tenia 22 anys, que feia dos anys que no jugava 35 partits i que l'any següent a 2a A encara hi hauria més competència. Teníem confiança perquè em va fitxar amb 16 de l'Olot per al Peralada. Em va aconsellar que me n'anés a un filial i em foguegés a 2a B. Li vaig fer cas perquè és un referent per a mi, amb en Rodri.

Com va viure l'any de l'ascens? Va patir també els problemes econòmics?

Uf, econòmicament va ser dur, perquè jo vivia aquí amb la xicota i teníem feinades per pagar el lloguer. Era jove i els meus pares m'ajudaven quan veien que no tenia ni un duro per pagar el pis o anar a comprar. Hi havia gent que tenia hipoteques i fills que estaven molt escurats. El fet de passar-ho malament va fer que ens uníssim al vestidor i veiéssim que la situació només es desencallaria si estàvem a dalt i ficàvem el club en un compromís. A més, la plantilla era súpercompetitiva i molt ben entrenada.

Agné és el millor entrenador que ha tingut?

El millor és en Rodri. Ell va ser amic i company meu a l'Olot quan jo tenia 16 anys i ell 36. M'ha fet veure diferent el futbol i gaudir-lo i patir-lo en una altra dimensió. És un entès del futbol. Per a mi, Rodri, Agné i Vílchez són els grans dominadors del nivell futbolístic de Girona i de Catalunya i a mi m'han marcat.

Quan deixa Montilivi se'n va al filial del Racing i debuta a Primera. Allò va ser el clímax de la seva carrera?

Sí. No pas el fet de debutar, perquè van ser 10 minuts i no vaig tenir la sort de poder-ho repetir, sinó totes les experiències que hi vaig viure. Compartir vestidor tot un any amb Munitis, a qui admirava moltíssim, i veure el seu professionalisme, són vivències que, si realment has somiat ser futbolista, et fan sentir molt realitzat. En Canales era el meu veí i jo el duia a entrenar amb cotxe perquè tenia 16 anys. Ara és una megaestrella. Sempre recordaré aquelles experiències. També tenia molt bona relació amb Zigic, Moratón o Toño. Al·lucinava amb ells abans a la tele i de cop i volta comparteixo vestidor i viatges amb ells.

Després de Santander, fitxa pel Llagostera i llavors l'Olot. Tenia clar que volia tornar?

Tenia 24 anys i havia renovat però vam baixar i el club va apostar per gent d'allà. Va ser un cop dur haver de marxar perquè hi estàvem molt bé a Santander. Va sortir l'opció del Mirandés. No el coneixia de res. Vaig buscar a Google Maps i vaig veure que deia -5 graus a l'hivern... També em va sortir el Poli Ejido. El Mirandés va pujar a 2a A i el Poli va desaparèixer al desembre per no pagar. No vaig tenir la determinació per agafar cap de les ofertes. Va venir també el Terrassa, però vaig apostar pel Llagostera. Hi havia Xevi Coll, íntim amic seu, Eloi Amagat, Granell, Pau Gusó... Em va semblar una bona proposta fer un equip competitiu i mirar de pujar. Em van convèncer. A l'hora de triar sempre m'he decantat per la gent que em ven un projecte amb sinceritat, i l'Oriol Alsina ho va fer.

T'ha quedat l'espina de no haver-te pogut consolidar al futbol professional?

Debutar o arribar no és gaire difícil. El que ho és realment és tenir la capacitat emocional, tècnica i física de mantenir-se. A Santander debutaven 5 o 6 nanos cada any. Vaig estar entrenant tot un any al Racing i només vaig tenir la capacitat de convèncer l'entrenador (Muñiz) perquè em fiqués en un partit. Un èxit hauria estat mantenir-me allà o al Girona. No em sento cap fracassat. Potser no tenia aquesta capacitat.

Què pensa quan veu Eloi, Granell i Pons a l'elit?

Me n'alegro moltísssim! Jo presumeixo, dic que soc amic seu (riu). Els tinc enveja de la bona, però totalment sana. S'ho han guanyat a base de pencar molt.

Hi ha més Granells al futbol més modest?

Això de l'Àlex és bestial. Amb la fortalesa i dedicació que hi ha posat era lògic que ho aconseguís. Hi ha gent capacitada que no hi arriba per decisions, contextos o companyies. El futbol de vegades és injust. Hi ha Granells que no han sabut trobar el camí. Ara Àlex Gallar o Enric Gallego també hi han arribat.