Dos factors explicaven el 0-0 que monopolitzava el marcador al descans. El primer, el VAR. Com havia passat a Vila-real, dos mesos abans, el videoarbitratge anul·lava un gol als de casa. En aquesta ocasió el València, que havia anat de menys a més, marcava en un xut de Kondogbia que rebotava en Bernardo. Mestalla esclatava, però de cop emmudia. La pilota havia sortit uns segons abans de la centrada de Gayà per línia de fons. Res a dir. I si tampoc la balança es decantava cap als de casa en els primers 45 minuts era perquè Bounou estava inspirat. Primer treia una bona mà a xut de Coquelin. Era el minut 12. Després, es mostrava segur amb les rematades de Santi Mina i Rodrigo. Però va ser al tram final del primer acte quan va copsar tot el protagonisme. Primer, salvant el gol cantat en un cop de cap de Kondogbia. I només uns minuts després, evitant que el cacau de Guedes acabés en gol; el rebuig acabaria amb una altra rematada de Santi Mina que impactaria en el travesser tot desesperant la graderia.

Tanta col·lecció d'oportunitats parlaria d'un setge del València. Sí i no. És cert que els de Marcelino van arribar al descans pressionant i collant el Girona. Però durant bastants minuts, van ser els blanc-i-vermells que, tot i les baixes, van tenir el partit sota control. Seva era la possessió, traient amb criteri la pilota jugada i fins i tot buscant amb intenció les incursions de Porro o Roberts, com també intentant connectar amb Doumbia. Correctes des de la defensa fins al mig del camp, el perill s'esvaïa a dalt. Aleix va provar-ho un parell de cops de falta; la primera es perdia per damunt del travesser i la segona impactava a la tanca. Entre pals i amb cara i ulls, res de res. A Neto, almenys al primer temps, ni se l'havia vist. Això no amagava, però, que el Girona havia sortit valent a Mestalla, no fent cas de la munió de baixes que arrossega i buscant puntuar des de la paciència i l'ordre al darrere. Li faltava fer més mal a dalt i havia tingut en Bounou el seu talismà.

Amb 45 minuts per davant, fiar-ho tot a la inspiració de Bounou era una autèntica temeritat. Ho va entendre el Girona, que va trobar l'antídot perfecte: el gol. Al 48, el clamorós error del València en la sortida de la pilota el van aprofitar els d'Eusebio. L'esfèrica va caure a peus de Patrick Roberts, que va provar-ho amb una fuetada que va refusar Neto. Pere Pons va ser més hàbil que ningú i va aparèixer del no-res per recollir el refús i marcar el 0-1. El gol no va fer altra cosa que instal·lar el nerviosisme a Mestalla i crispar els jugadors locals, que van llançar-se a la desesperada a la caça de l'empat. Va tornar a aparèixer Bounou amb una mà providencial davant Rodrigo, abans que Eusebio movés fitxa. Veient que Guedes feia el que volia, va reforçar la banda dreta. Alcalá va entrar per un desconnectat Doumbia i Ramalho va ocupar el carril.

El setge va continuar. Primer, amb criteri, assenyat. Després, a mesura que passaven els minuts, a la desesperada. L'esperat d'un equip collat per les urgències, sobretot a casa.Era qüestió de temps que les ocasions arribessin i així va ser. Claríssima la de Santi Mina al 67, però Bounou estava intractable. Entre els xiulets del públic, cada cop més inquiet, entrava Granell per Roberts. No hi havia davanters, era qüestió de defensar-se i tocar. Garay, a la desesperada, ho provava al 87. Tampoc. I al 89, era la defensa la que salvava in extremis una rematada a l'àrea petita. Quedava la cirereta del pastís. L'última. En una falta lateral executada per Guedes amb tota la intenció del mà, enèsima mà salvadora de Bounou. A l'heroica, i tres punts d'or al sarró.