24 de febrer de 2019
24.02.2019
Diari de Girona
Valery Fernandez

«Fora del futbol soc més tímid que dins del camp, on m'agrada que se'm vegi atrevit i valent»

23.02.2019 | 23:35
Valery Fernández fent tocs amb una pilota al PGA Catalunya de Caldes, on el Girona hi té el seu quarter general.

Aquesta temporada ha sigut la de l'eclosió de dues perles del futbol base, Pedro Porro i aquest escalenc de 19 anys

Fora del futbol és tan desvergonyit com damunt la gespa?

Fora del camp intento portar-me bé amb tothom, ser sociable, bona gent... la gent que m'estima sap que soc un bon xaval, un nano a qui li agrada el bon ambient i el bon rotllo. Sí que potser fora del futbol soc més tímid que dins del camp, al camp se'm veu més atrevit i desvergonyit. M'agrada que se'm vegi com un jugador atrevit i tenir aquesta valentia i ganes de tirar endavant quan soc damunt la gespa. M'agrada encarar els rivals, això agrada a la gent, i jo em sento còmode fent-ho. Aquesta és la meva manera de jugar i d'entendre el futbol.

Quantes vegades li han preguntat si era estranger?

Alguns cops, alguns cops... m'han preguntat a vegades si era rus o francès. La majoria de la gent pronuncia malament el meu nom. Em dic Valery, però molts ho llegeixen com Válery, com si fos esdrúixola, o fins i tot, m'han arribat a dir Valerý. Els meus pares em van posar Valery, així, amb la i grega, tal com sona.

Li hauria anat millor en el futbol si fos estranger?

Jo penso que no. Ser d'aquí, de casa, de la terra, agrada a la gent. Des del primer dia que m'he sentit molt estimat per l'afició, i això et dona molta confiança a l'hora d'entrar al camp. A mi em passa que de seguida sento la gent i els seus crits d'ànim i això a l'hora de jugar et dona més recursos i valentia per fer les coses bé. Tant de bo les coses segueixin així.

El seu orgull és gironí?

Sí, des de petit. Tinc el sentiment gironí i vull defensar aquesta samarreta del Girona fins el final, vagi perdent o guanyant. Porto, si no recordo malament, des dels vuit anys que vaig entrar al futbol base. Vaig començar al Palamós, on vivia, després vaig anar a l'Escala, on encara segueixo vivint amb la familia. Quan era aleví de primer any vaig arribar al Girona, en vaig sortir per marxar al Barça, hi vaig tornar, acabo a l'Escala cedit després de sortir d'una lesió, i torno al Girona per jugar al juvenil, alguns partits aquest any amb el Peralada i tot seguit al primer equip amb 19 anys.

No ho ha tingut fàcil.

Deixar el Barça per acabar a l'Escala va ser com un petit pas enrere per fer-ne després dos o tres endavant. Gràcies a allò puc estar gaudint tot el d'aquesta temporada. Necessitava tornar a gaudir del futbol, sentir-me còmode a casa, amb els amics, i això és el que vaig fer.

Com li ha canviat la vida el debut a Primera?

Jugar a Primera és un somni, és allò pel que lluites cada dia des de petit. Haig d'agrair als meus pares tot el suport que m'han donat des de petit. Per arribar fins aquí jo he hagut de lluitar, però al final els qui s'ho mereixen més són els meus pares. Cada cap de setmana m'han acompanyat a qualsevol camp des que era un nen, fins i tot venien quan estava a Barcelona. Vaig estar tres anys al Barça, els dos primers anava i tornava amb taxi a casa, i en el darrer vivia a La Masia. Vaig coincidir amb Oriol Busquets, Riqui Puig, Jordi Mboula, Álex Collado...

On és més fàcil jugar, a Primera Catalana o a Primera divisió?

(Riu) A Primera Catalana. Imagini's quin canvi tan bèstia. Era juvenil de primer any quan vaig debutar a Primera Catalana amb l'Escala, i qui m'havia de dir que tres anys després estaria on soc ara. A Primera divisió hi ha qualitat, precisió i rapidesa a l'hora de jugar. Potser en zona 1 no estàs tan pressionat, però és veritat que al moment que arribes a zona 3 o a zona ofensiva veus que la velocitat a l'hora de prendre decisions és clau. Ho has de fer tot ràpid, pensar abans que t'arribi la pilota. A Segona B el que destaca és la intensitat, és una lliga més robusta i física, en camps més petits i gespes, moltes vegades, en mal estat. A Primera tot està ben cuidat, al mil·límetre.

Com es paeix saltar del juvenil a Primera en un any, o de Segona B a l'elit en uns mesos?

Des del primer dia, els meus pares m'han ajudat. Igual com el míster i els companys. Jo vaig fer un únic entrenament abans de debutar amb el primer equip en Copa al camp de l'Alabès. Tot m'ha vingut molt de pressa. Allò que havies somiat des de petit t'arriba en un dia, sense que t'ho hagis ni imaginat. Al final era el primer entrenament, hi vaig anar supercontent, amb tota l'alegria del món de poder treballar al costat d'aquests bitxos... qui m'havia de dir que al final l'endemà em posarien a jugar a Mendizorrotza de titular? Vulguis o no vaig passar molts nervis. Quan es va acabar aquell meu primer entrenament amb el Girona el míster em va dir que aniria convocat i que el més probable era que fos titular. Imagini's la sensació d'alegria i espant a l'hora que tenia!

A qui va trucar primer per donar-los la notícia?

Als meus pares. Trucada al moment. No s'ho podien creure. Es van posar a plorar. El meu pare i la meva mare, era també el seu somni. Per ells també va ser espectacular.

Està a un partit (jugant més de 45 minuts) de ser membre de ple dret del primer equip. Ja s'hi sent?

M'hi sentiré quan sigui oficial, quan ho hagi complert. De moment estic en dinàmica del primer equip des de fa tres o quatre mesos. Tot arribarà.

Debut inesperat a la Copa, poc després s'estrena en Lliga, marca al Wanda... Amb quin moment es queda?

El gol al Wanda en la Copa del Rei, per la repercussió, la forma... la celebració va ser un xou, buscava els meus pares a la grada, no els trobava... en aquell moment no ets conscient del que has fet, i més un dia tan històric com aquell en què ens vam classificar pels quarts de final. Marcar al Wanda, eliminant l'Atlètic i jo sent l'autor del primer gol, que era el meu primer gol com a professional. És clar que els debuts en Copa i Lliga també van ser inoblidables, però si haig de triar un moment, em quedo amb el gol.

S'ha vist celebrant-lo?

Sí, tothom em va fer broma. Sempre havia pensat que quan marqués em llençaria de genolls a terra, però què va, en aquell moment no era conscient de res, estava en xoc, i va sortir el que va sortir. Estàvem patint, em va arribar de cop aquella pilota, i li vaig fúmer una volea per empatar.

Ha pogut coincidir ja amb alguns dels seus ídols? Quines samarretes té?

He pogut jugar ja contra la majoria dels meus ídols. Messi, Asensio... això és espectacular. Amb Asensio no hi vaig parlar perquè el van canviar i no vam coincidir, però tenim el mateix representant i segur que algun dia coincidim. Quan va venir el Barça a Montilivi vaig parlar amb Jordi Alba. Em va agafar al final del partit i, molt bé, em va dir «nano, et dono l'enhorabona pel partit que has fet i sàpigues que si segueixes així pots fer molt bones coses. Tens un futur increïble». Que et digui això Jordi Alba, amb tot el que ha guanyat, és una bogeria. Samarretes? Tinc les d'Alba, Jesús Navas, que també em va dedicar unes molt bones paraules quan vam anar a Sevilla, segurament un dels partits en què més he patit, Lucas Hernández de l'Atlètic, Loren del Betis...

Quin estadi imposa més?

Per història, per impecable, per tot, el Bernabéu. I per com apreta l'afició, els del Sevilla i el Betis. Aquella gent ja comença guanyant des del moment que canta l'himne. El rival surt al camp pensant «quin dia m'espera...».

I els rivals més complicats?

Potser on he patit més ha estat a Sevilla.

Quanta responsabilitat pot assumir un noi de 19 anys en la lluita per la permanència?

Al final, quan entres al camp, tots tenim la mateixa responsabilitat. Tothom busca els tres punts. Juguis més o menys, o tinguis més o menys anys, tots tenim la mateixa responsabilitat. Assumeixo el que toqui.

Què va suposar que se li tanquessin les portes del Barça?

Va ser una època complicada. Estava a La Masia. Trobava molt a faltar els pares, enormement. Va arribar un moment que no gaudia, no em trobava còmode. Vaig decidir que la millor manera per tornar a recuperar la passió pel futbol era tornar al Girona. I aquí vaig tornar a tenir molta mala sort perquè em vaig lesionar. Quan vaig tornar a l'Escala pensava que era un pas molt enrere, i de seguida vaig aprendre que era el que necessitava, jugar sense pressió. A casa sempre m'han donat suport. Mica en mica, gràcies al tècnic Pitu Batlle allà a l'Escala, em vaig anar trobant cada vegada més bé, vaig tornar a ser el que era, i vaig tornar al Girona. I fins ara.

Recorda el debut a Primera Catalana amb l'Escala?

Sí, i tant, era un dia de pluja, contra el Mollet, amb el camp ple perquè s'havia fet la presentació del futbol base. Amb els nervis lògics de debutar amb 16 anys.

Quan torna al Girona per últim cop, tenia clar que era una oportunitat per aprofitar?

Ho tenia claríssim. Mai vaig perdre l'ambició. Tenia clar que era un tren que no volia deixar escapar. I ho vaig aprofitar, mica en mica he anat fent passets força grans. Tots els tècnics que he tingut al Girona m'han marcat, però si n'he de dir un, és Pitu Batlle, a l'Escala, per tot el que em va donar. Em va fer sentir que podia.

Se sent còmode de carriler?

Sí, molt. Al Divisió d'Honor del Girona jugava d'extrem esquerre i en algun partit m'havien posat de lateral dret perquè ja veien que potser tenia més progressió com a carriler. Potser fins i tot li diria que em trobo millor de carriler que de lateral o d'extrem, perquè així tens tota la banda i pots atacar o defensar amb més llibertat. Al Peralada Chicho ja em feia jugar també de carriler, dret o esquerre.

Si Eusebio vol mantenir el 4-1-4-1 de Madrid, on es veu?

Als dos laterals, ja ho he provat als entrenaments, i també als dos extrems. Puc actuar tant en una banda com en l'altra.

Fa respecte un vestidor del Girona on hi ha Stuani, Iraizoz, Bernardo, Borja, Granell...?

Sí, està ple de gent que ha disputat una barbaritat de partits, Stuani, Bounou, Mojica l'estiu passat estaven al Mundial amb les seves seleccions, i amb això està tot dit. I després hi ha institucions com en Pere (Pons) i l'Àlex (Granell). És clar que fa respecte. Intentes aprendre el màxim. Des del primer moment tots m'han intentat transmetre tranquil·litat. I els estic molt agraït perquè m'han fet sentir molt còmode. Des d'aquell primer entrenament previ al debut en Copa de Vitòria tothom s'ha portat molt bé amb mi.

La victòria del Bernabéu per què ha de servir?

Ha de ser el punt d'inflexió per tornar a resorgir. Veníem de dos partits irregulars contra l'Eibar i l'Osca, en això estem d'acord, però més enllà d'això, penso que la dinàmica d'abans era bona. Competíem a tot arreu, costava que els equips ens guanyessin. Jo veig cada dia la professionalitat i la il·lusió d'aquest vestidor. Tenia clar que això es podia capgirar. Guanyar al Bernabéu ens dona una confiança major. Segur que podrem assolir l'objectiu. Ara ens espera una altra final contra la Reial Societat, que ve amb baixes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook