El 25 d'octubre de 2008, un parell de mesos després que el Girona hagués tornat a Segona mig segle després, Josep Gusó, que va morir divendres als 60 anys, va ser el pregoner de les Fires. Des del balcó de l'Ajuntament, i demostrant una vegada més el seu caràcter visionari, es va encomanar a Sant Narcís i li va demanar «feu que marquem molts gols i que el club no prengui mal pel seu pas a Segona (...). Que fem punts de 6 en 6, que no sigui una quimera això de jugar un dia a Primera». I sí, nou anys més tard, aquell inoblidable 4 de juny de 2017, el Girona, l'equip que va presidir entre 2005 i 2010, va pujar a la màxima categoria, i d'allà no se n'ha mogut.
El panorama, avui, no té res a veure amb el d'aquell Girona que es va trobar un 20 d'abril de 2005 quan, al costat de Narcís Roche, que abandonava el càrrec, va baixar per primera vegada als vestidors de Montilivi per presentar-se al tècnic Domènec Torrent i als jugadors. Aquell equip lluitava a Segona B per no baixar a Tercera i no va poder evitar el desastre. Poc després Gusó fitxava qui seria la seva mà dreta esportiva, Javi Salamero, amb qui començaria a construir un projecte que arribaria a Segona a pesar dels molts problemes que va haver de superar. Josep Gusó havia sigut l'escollit per la família Roche per agafar-los el relleu, després que el seu projecte per dur el club al futbol professional no reeixís.
En la primera temporada sencera amb Gusó, el Girona no va poder celebrar el retorn a Segona B, que era l'objectiu fixat. Ho va impedir l'Eldenc en l'eliminatòria definitiva d'ascens. Home sense manies ni complexos, al dirigent no li va tremolar el pols per prescindir de Domènec Torrent, a qui va mantenir en el càrrec perquè no el feia culpable del descens. Per la temporada 2006/07 va confiar en Joan Carrillo, però a mitja temporada també el va fulminar. Aleshores el tàndem Ricardo Rodríguez, que dirigia el juvenil, Javi Salamero, va agafar la banqueta i va retornar el club a Segona B amb una victòria al camp de l'Alcalà (1-2).
Per jugar a la categoria de plata Gusó i Salamero van apostar per Raül Agné. I la cosa no hauria pogut anar millor. Malgrat els problemes econòmics, que van dur la plantilla a denunciar els impagaments diverses vegades, el Girona va guanyar la lliga de carrer i al play-off. El 15 de juny de 2008, el gol de Migue tornava la ciutat al futbol professional. Aquell on pels drets televisius ja oferien dos milions d'euros al Girona, deixant glaçat Gusó i els seus directius quan es van reunir amb Mediapro.
Agné va seguir a Segona. Així va arribar l'històric debut amb victòria a Vigo (0-1) i una primera volta molt notable. A la segona l'equip va encadenar cinc derrotes seguides i el tècnic de l'ascens va donar pas a Javi Salamero, primer, i Miquel Olmo, tot seguit, un cop la permanència ja estava assegurada. Començava després una altra partida als despatxos: per continuar el futbol professional calia cobrir abans del 30 de juliol de 2009 els 3,2 milions d'euros de capital social imposats pel Consell Superior d'Esports per ser SAE. Aquell estiu Gusó es va treure un as de la màniga per assegurar-se que assoliria l'objectiu: per cada acció, valorada en 500 euros, regalava un carnet de tribuna o cinc de gol. La conversió es va culminar. Josep Gusó i tres accionistes més, l'advocat Josep Rofes, i els empresaris gironins Àngel Figueras i Pere Ventura, acaparaven el 79% del capital.
Per la segona temporada a la categoria de plata (2009/10) es va apostar per Cristóbal Parralo com a entrenador. Va ser un any que ja va començar mogut, amb el cas Calle i la no inscripció del que havia de ser el davanter estrella perquè la fitxa es va tramitar fora de plaç l'últim dia del mercat. A la jornada 9 Narcís Julià va rellevar Cristóbal. Al final va acabar salvant el Girona, que tornava a arribar a final de temporada amb l'aigua al coll a la caixa, gràcies al penal de Kiko Ratón contra el Múrcia (1-1).
Aquell 19 de juny de 2010 Gusó vivia el seu últim partit com a president. Poc després anunciava que buscava comprador i al juliol es formalitzava l'entrada de Josep Delgado. Cinc anys per posar la llavor del Girona a l'elit. Un president únic i irrepetible. D'aquells dels que ja no en queden. Capaç de portar un helicòpter a Montilivi per assecar la gespa amb l'aire de les seves hèlix i assegurar-se que s'hi podrien jugar les semifinals de la Copa Catalunya el novembre de 2005.
