Ser periodista i provar de redactar una crònica amb cert sentit del Girona pot convertir-se en un exercici d'autèntic risc. S'ha de ser pacient i no llançar-se de cap a la piscina abans d'hora. Esperar, saber de què va la cosa. Perquè quan menys t'ho esperes, el signe del partit de torn pot canviar de dalt a baix. Li va passar a l'equip el diumenge a Montilivi, quan tothom es quedava amb un pam de nas a les acaballes. Però no és el primer cop que es viu una situació així. Ni tampoc el segon. A l'elit, des que hi va posar els dos peus, ho ha repetit unes quantes vegades. Ha perdut molts més punts dels que ha guanyat en els darrers minuts. Coses que el vestidor ha d'analitzar i aprendre per intentar capgirar aquesta inèrcia el dia de demà. No és pas una rutina, encara que els gironins han ensopegat amb la mateixa pedra reiteradament. Aquesta temporada i la passada. En el present, són 4 punts els que han volat. En l'últim exercici, la xifra s'enfilava fins als set.
S'agafa com a referència l'espai de temps que va des del minut 85 fins al xiulet final de l'àrbitre, sigui més o menys llarg el descompte de torn. Si el marcador està apretat, aquests són els minuts decisius, en què el més calent és a l'aigüera. És aquí on el Girona falla més que no pas encerta. Aquest curs, al desenllaç ha deixat escapar fins a 4 punts. Botí que, si el tinguessin, ara deixaria la salvació no pas decidida però bastant més encarada i amb un coixí bastant important respecte a les posicions perilloses de la classificació. L'exemple més recent és el de l'últim diumenge, a Montilivi. El València va donar el cop definitiu al 90, signant un dolorós 2-3 tot i jugar amb un home menys una bona estona per l'expulsió de Roncaglia. Fa poc menys de dos mesos, el Betis acabava amb les il·lusions dels d'Eusebio amb un gol de penal al 94, comès per Douglas a Lo Celso, a qui va fer una entrada absurda i innecessària. Canales va ser el botxí des dels onze metres. De nou, derrota: 3-2. Per obrir el gener va passar quelcom similar. Al Ciutat de València, i tot i comptar de nou amb superioritat numèrica, el Llevant acabaria empatant al 85 amb una diana de Coke. 2-2 al final.
Fa un any, escenari gairebé calcat, amb fins a set punts que s'esfumaven per no estar concentrat fins al darrer segon. El debut a la Primera Divisió va servir ja com un avís. Aquell dia, contra l'Atlètic de Madrid a casa, els de Simeone aconseguirien empatar un 2-0 en contra amb un gol del central Giménez al 85. Taules al final, i els dos primers punts que volaven. Se'n va perdre dos més al camp del Betis. Tello, al 94, va neutralitzar la diana que Portu havia aconseguit un minut abans per deixar el marcador definitiu amb taules: 2-2. El tercer cas és d'aquells que fan mal. Cop dolorós el que va etzibar l'Alabès, el dia que Abelardo Fernández s'estrenava al càrrec. Ibai Gómez va marcar al 87 i al 93 per completar el seu particular hat-trick i, de passada, canviar el signe del matx, situant un 2-3 final i fent desaparèixer els tres punts que el Girona semblava tenir a la butxaca.
D'alegries, també
I a la inversa? Sí, ha passat, però molt menys. També hi ha hagut algun desenllaç profitós per als gironins, encara que ben pocs des del debut a la màxima categoria fins ara. La temporada passada, només se'n compta un cas. A Vigo, el central Juanpe s'encarregava de fer el definitiu 3-3 al 85 tot rescatant un punt per al seu equip. Aquest any, la Lliga també va força escassa d'exemples. Davant del Getafe i a Montilivi, el que salvava els mobles era Bernardo, rematant una falta servida per Granell. També al 85 i per col·locar l'1-1. Algun cas més s'ha viscut a la Copa del Rei. En l'estrena d'aquesta edició, al camp de l'Alabès, va ser el jove Èric Montes qui marcava al 95, en l'última acció del partit per situar el 2-2 a l'electrònic. Un resultat que, combinat amb el 2-1 de la tornada, va servir per passar a vuitens.
