La temporada passada, a la Segona Divisió, la corona se la va posar amb tot mereixement l'Osasuna. Obviant un inici irregular, durant bona part d'aquella Lliga va ser una piconadora. Un equip fiable, que trontollava poc i, sobretot, regular. Perquè al cap i a la fi, els ascensos, si no hi ha el peatge del play-off pel mig, només s'expliquen a partir de la regularitat i continuïtat en els resultats. Els navarresos van tancar el curs amb 87 punts, una xifra que fa patxoca. En dues ocasions van ser capaços d'encadenar quatre victòries. I tres triomfs els van enllaçar fins a quatre vegades. Per rematar-ho, el tram final va ser espectacular, amb onze jornades consecutives sense perdre. Té temps i qualitat de sobres per fer quelcom similar el Girona, però fins ara no ha trobat el camí. O la tecla. Pel que sigui, no se'n surt. Els jugadors al camp i Juan Carlos Unzué a la gespa. La irregularitat és el pa de cada dia. Tan aviat es veu blanc,com el panorama canvia a negre ben fosc. Veient els precedents, es fa imprescindible redreçar el rumb i mantenir-lo per mirar cap amunt, enfilar a la classificació i quedar-s'hi. Perquè ja fa massa temps que l'equip no agafa una inèrcia positiva i és capaç de mantenir-la, allargar-la.

Anant a pams, primer toca mirar el present. L'actual Girona ha guanyat cinc partits, els mateixos que ha perdut. Com a molt, ha enllaçat dues victòries. No més. Ho ha fet un parell de cops. Derrotant el Màlaga (1-0) i el Rayo (3-1), per poques setmanes després fer el mateix amb el Deportivo (3-1) i el Racing (0-3). I fins aquí. No s'ha pogut estirar més la bona ratxa de torn, perquè sempre després hi ha hagut una patacada. Com la del dissabte passat amb l'Elx. Si fa no fa, el mateix que va passar l'última temporada, que va acabar amb el fatídic descens de categoria. Durant tota la temporada, llavors amb Eusebio Sacristán a la banqueta, els gironins van guanyar dos partits seguits també dos cops. No més. Vila-real (0-1) i Celta (3-2); i després també a la primera volta, el Rayo (2-1) i València (0-1). Com a molt, la nota positiva van ser les sis jornades sense perdre, amb 12 punts de 18 possibles. Així també es fa difícil aconseguir els objectius.

Per millorar aquests registres cal remuntar-se al mes de març del 2018. Fa una mica més d'un any i mig. Llavors, el Girona guanyava el Deportivo a Montilivi (2-0). Era la tercera victòria consecutiva, perquè venia de superar sense aturador el Vila-real (0-2) i el Celta (1-0). Tres triomfs consecutius. Cosa que també havia sigut capaç de fer a la primera volta, quan s'havia desfet del mateix Deportivo (1-2), Reial Madrid (2-1) i Llevant (1-2). Era la temporada 17/18, a Primera i amb Pablo Machín a la banqueta. Perquè és amb el sorià quan s'aconsegueixen les millors ratxes, tant d'imbatibilitat com victorioses, d'aquests últims anys. Suficient per mantenir-se a l'elit i per ocupar les places capdavanteres de la classificació de Segona més d'un any consecutiu.

Per exemple, el curs de l'històric ascens (16/17), l'equip va enllaçar quatre victòries fins a tres cops. Es va batre, sense parar, l'UCAM (0-1), Lugo (3-1), Osca (1-2) i Llevant (2-1); també el Nàstic (4-2), Saragossa (0-2), Còrdova (2-0) i Sevilla Atlètic (2-0); i a la segona volta el Mallorca (1-0), Mirandés (0-2), Getafe (5-1) i Reus (1-2). Aquell mateix any, es van encadenar fins a sis jornades sense perdre en dues ocasions. La temporada anterior (15/16) van ser vuit els partits sense perdre, aconseguint uns meritoris 18 punts de 24 possibles. Suficients per explicar la reacció d'un equip que va esquivar el descens abans del Nadal per acabar fent el play-off per intentar pujar. Ara bé, el rècord amb Machín a la banqueta havia arribat un curs abans, el 14/15 dels 82 punts, insuficients tot i així per fer el salt a Primera. Aquell Girona no va perdre cap de les últimes nou jornades del campionat, amb 23 punts de 27. Unzué i els seus ja saben quin és el camí.