Ben negre s'està tenyint el camí del Girona. El que havia de ser una tarda màgica coincidint amb l'arribada dels Reis d'Orient va acabar sent l'enèsima prova que els blanc-i-vermells enguany mereixen despertar-se amb una pila de carbó. Ja fa massa jornades que els de Pep Lluís Martí s'enganxen tard al partit. El comencen a mig gas, el rival els genera una i dues ocasions, reculen i no es posen la granota de treball fins que no oloren de prop el perill. Ahir a Vallecas, els gironins van necessitar fins a quaranta minuts per enviar el primer xut entre els tres pals. Abans, el Rayo ja havia estrenat el marcador amb una diana de Catena que ningú va ser capaç de diluir (1-0). Ni anant amb tota l'artilleria. Renyit amb el gol, Marc Gual va ser el més insistent en un duel que va comptar amb Borja García, Jairo, Jonatan Soriano, Àlex Gallar i Cristhian Stuani sobre el terreny de joc. L'uruguaià no va tenir el millor dia i ja se sap que sense els seus gols el Girona no sap cantar victòria. L'objectiu d'aquesta temporada cada vegada s'allunya més i, amb la tercera derrota seguida, els de Martí enllacen la pitjor ratxa del curs.

Gens prometedora, l'estrena del 2020 va coincidir amb l'inici de la segona volta. El Girona sabia perfectament que cada cop té menys marge de maniobra. Atrapar l'ascens només passa per guanyar cada jornada, però els de Martí afluixen quan arriba l'hora de la veritat. Com si no acceptessin el repte, un lema que porten a la sang. Qui sap si per pressió, por o la intimidació de trobar-se al camp de la segona plantilla més cara de Segona -encara que en aquest últim aspecte els gironins van sobrats-, però fins quasi a la represa no hi va haver manera d'acostar-se a la porteria de Dimitrievski. I a aquestes altures de la Lliga, això ja no s'hi val. Perquè si afluixes, el rival et passa la mà per la cara, com va fer ahir el Rayo a la primera part.

Era un secret de domini públic que Asier Riesgo seria el porter titular. La baixa a última hora de Juan Carlos per unes molèsties a la mà va obrir la porta al debut del basc a la Lliga. Fins ara només se l'havia pogut veure al camp del Linares en el partit de Copa (1-2). L'altra gran novetat va ser el retorn d'Ignasi Miquel. El central fitxat a l'estiu havia de ser un dels indiscutibles però entre una lesió i decisions tècniques ha passat gran part del curs a la grada. Juanpe va completar la parella de centrals situant-se a la dreta i es va deixar Alcalà damnificat a la banqueta. Mojica i Maffeo ocupaven els laterals; mentre que Gumbau i Granell continuaven intocables a l'eix. En atac, la lesió de Sáiz va donar pas al retorn de Gual. Juntament amb el killer Cristhian Stuani, el badaloní va ser la referència blanc-i-vermella aprofitant les pilotes de Jairo i Borja García en línia de creació.

D'entrada, s'esperava una tarda emocionant a Vallecas. Tot i que ràpidament va desemmascarar-se la realitat gironina. Limitant-se a jugar mitjançant pilotes llargues, el Girona de seguida va veure's patint dins la seva àrea. La pressió del Rayo l'incomodava. Ignasi Miquel va refusar amb el cap una centrada d'Advíncula al cor de l'àrea, però la defensa va començar a fer aigües a mesura que avançaven els minuts. Va ser aleshores quan va aparèixer la millor versió de Riesgo. Només havia passat el primer quart d'hora de joc que el porter era l'amo i senyor del Girona. Si el marcador es mantenia a zero, era gràcies a ell. Riesgo va salvar una rematada de Tito, que va afusellar amb la dreta des de dins l'àrea, va fer sortir per damunt del travesser un cacau llunyà d'Embarba i va treure de sota el pal una rematada de cap de Mario Suárez en una jugada de córner. Tot en qüestió de dos minuts. El Girona va respondre amb una jugada per banda dreta de Mojica i Jairo. El colombià va col·locar l'esfèrica a l'àrea però Dimitrievski va llegir la jugada abans.

Amb tot això, el Rayo no en tenia prou. No estava per romanços. Era qüestió de temps que arribés el gol local. Sobretot, aprofitant la banda de Maffeo, que era un autèntic colador per les internades del conjunt local. Al minut 28, Vallecas va posar-se dempeus. Després d'un munt d'aturades de mèrit, Riesgo va empassar-se de les botes de Catena el rebot d'una pilota que anava directa al segon pal escapçada pel mateix porter. El central, que es trobava dins l'àrea per reforçar l'acció de córner del Rayo, no s'ho va pensar dues vegades i va engaltar-la amb tot el que va poder. Tard o d'hora havia d'arribar.

Mentrestant, el Girona continuava immòbil. La reacció no va arribar fins al 41 amb un xut de Gual que va llepar el segon pal. El Rayo va respondre amb una ocasió de perill d'Embarba des de dins l'àrea. Abans de marxar als vestidors, Gual va provar sort amb un altre xut ras que atrapava Dimitrievski. El badaloní va ser l'única espurna que donava vida a l'equip. A la represa, el Girona va fer un rentat de cara. Conscient que una derrota el deixava a 8 punts de l'ascens directe, va prémer l'accelerador. Però Stuani va topar amb el pal a l'inici de la segona part. En una pilota filtrada per Borja, l'uruguaià va agafar avantatge a la defensa del Rayo per retallar i col·locar-se la pilota a la cama dreta per rematar sense encert. Ja se sap que sense els seus gols els gironins encara no saben què és guanyar, i així va ser. Al 52, Jairo va assistir Borja des de la banda esquerra i el madrileny va enviar un xut massa tou a les mans del porter. Veient la manca d'encert, Martí va decidir anar amb tot. Fent entrar Jozabed per Gumbau i posteriorment Jonatan Soriano i Àlex Gallar per Jairo i Granell. El Girona va canviar el dibuix i va deixar al davant Gual, Stuani i Soriano. Gual en va tenir una de claríssima, tot sol, però va rematar a fora. També Borja va errar la seva. El Rayo no generava perill davant d'un Girona que potser hauria pogut merèixer l'empat però que va acabar castigat per despertar-se un altre cop massa tard.