25 de febrer de 2020
25.02.2020

Així s'ha fet el Martí entrenador

El tècnic del Girona exposa durant una hora i mitja com va viure la transició de futbolista d'elit a preparador en un acte a l'auditori Irla · Afirma que les dues facetes no tenen res a veure i diu que ara la tecnologia ha revolucionat el futbol

25.02.2020 | 00:08

El juny de 2015, després d'un Mallorca-Girona que es van endur els visitants amb un gol de Sandaza, Pep Lluís Martí deia adeu a dues dècades en el futbol professional. Gairebé 700 partits d'elit, en clubs com el Sevilla, el Mallorca, la Reial Societat i el Tenerife, i un bon palmarès de títols. Tenia 40 anys i un llarg estiu per davant sense haver de pensar en pretemporades ni en plans de treball. Cinc mesos després, gairebé sense haver-s'ho plantejat, debutava com a entrenador a la banqueta del Tenerife. D'aquesta transició de jugador a tècnic, de la gespa a la banqueta, en va parlar ahir Martí davant d'un centenar de persones a l'auditori Irla de Girona, en una conferència organitzada pel Comitè Tècnic d'Entrenadors de la Federació i l'Escola Catalana. I si com ell mateix admet, en les rodes de premsa pot ser avorrit, ahir, en la seva exposició de gairebé una hora i mitja, sense cap apunt, i combinant la xerrada amb projeccions, va ser proper i amè per explicar, al detall, «la meva experiència» i deixar clar que «no té res a veure» una cosa amb l'altra per molt que tot sigui futbol. Només hi ha una cosa que ell ha mantingut igual en les dues facetes: l'ambició de «guanyar».

Martí va començar recordant alguns dels entrenadors que havia tingut en la seva etapa de futbolista (Benítez, Manzano, Clemente, Juande Ramos, Joaquín Caparrós, Laudrup, Lillo...) i revelant que ja com a jugador «tenia una llibreta on ja m'apuntava què m'agradava de cadascun, però també les coses que no, que pensava que mai faria quan jo fos tècnic». «I algunes coses que pensava que no aplicaria les he acabat fent perquè tocava, i ara entenc per què aquells místers ho feien, perquè era el que convenia a l'equip», va dir.

El tècnic del Girona va admetre que «quan el setembre de 2015 començava la Lliga i jo era a casa» es va començar a neguitejar pel seu futur. Somiava encara seguir en actiu i esperava la trucada del seu representant per marxar als EUA a partir del gener de 2016. Mentrestant anava completant la seva formació. S'havia tret el primer i el segon nivell el 2000 i el 2001 jugant amb el Tenerife, i l'estiu de 2015 va culminar-ho amb el tercer. A finals d'octubre, una trucada -i no era la que l'havia de portar a fer les amèriques- va acabar donant-li la primera oportunitat, a Segona, a la banqueta del Tenerife. Estava a punt de marxar tres dies a Sevilla, gràcies a la seva bona relació amb Monchi, per veure els entrenaments de l'equip i un partit de Champions contra el Monchengladbach. «Estava sopant i vaig anar a la cuina per dir-li a la meva dona que durant una hora havia d'estar sol, que ja li explicaria», va detallar. Les coses es van precipitar els dies següents. Ell ja tenia clar que ho havia d'acceptar, tot i la seva falta d'experiència a les banquetes, i cap a l'illa que se'n va anar.

Pep Lluís Martí va assegurar que des d'aleshores ha evolucionat molt com a tècnic, en diversos aspectes. Per exemple, va revelar que quan va arribar al Girona va voler tenir una reunió individual amb cada jugador de la plantilla. «Els vaig preguntar de tot i més, si estudiaven, si vivien sols, si estaven casats, a què dedicaven el temps lliure, si tenien problemes o si no en tenien... i d'allò en vaig extreure conclusions, sabent qui necessitava llibertat, a qui li calia autoritat o amb qui m'havia d'agafar de bracet per acompanyar-lo», va detallar. Això també és un canvi entre el futbolista i l'entrenador: «No pots permetre que ens acomodem, has d'estar a sobre de tots els grups i si als partits vas al 100%, també ho has d'exigir als entrenaments». Aquesta capacitat de lideratge va considerar-la com a clau, igual com no fer les coses «perquè les dic jo», sinó explicant-ne els motius als futbolistes. «També és important que vinguin a entrenar alegres. Qui treballa amb alegria rendeix millor», va afegir.

El tècnic és, per tant, «el cap», i això provoca que la relació amb tot el col·lectiu que forma l'equip canviï. «Ja no pots tractar igual els jugadors», va dir, recordant que en la seva etapa inicial a la banqueta del Tenerife potser va ser massa distant dels futbolistes, com a prova de la dificultat per trobar l'equilibri en aquest àmbit. «Amb el temps cada cop m'hi he anat apropant més, salvant les distàncies», va advertir. També va considerar clau que l' staff tècnic «vagi a una» i que hi hagi sinceritat: «Estic segur que he fet més coses malament que no pas bé però vaig tenir tres anys al cos tècnic un membre que mai em va dir que fes res malament. I això no pot ser, és impossible».

Des de la banqueta ha descobert, a més, problemes desconeguts. «En el futbol professional tot passa per l'entrenador. Els actes, que pot fer la plantilla, els jardiners, fins i tot fixar la data de la foto de la plantilla ho decideix el míster», va assegurar. Martí va recordar que «quan vaig arribar al Tenerife, abans del primer viatge, a Albacete, em ve el metge i em pregunta què vull de menú. Em va sorprendre, li vaig dir que em passés el que menjaven i vaig treure la meitat de les coses i en vaig posar d'altres», aprofitant que la seva dona és nutricionista «i va tenir cura de mi per poder arribar fins als 40 anys jugant». En algunes coses se'n va sortir, tot i que en d'altres ho va tenir més difícil, com a l'hora de decidir si mantenia l'arròs a la cubana i els ous ferrats.

Durant la conferència, Martí també va parlar de les xarxes socials («a mi no m'agraden, i no sé ni com va Twitter») i va explicar que «és un tema que controla el club i que dona als jugadors una pauta de com les han d'usar». En aquest punt va destacar que com a entrenador ell és conscient que actua «de portaveu del club» perquè «és la persona que més surt als mitjans i fa cada setmana almenys dues rodes de premsa». Per això la seva consigna és «fer sempre el mateix discurs, tant al vestidor com als mitjans», tot i admetre que «a mi no m'agrada tenir aquest protagonisme».

Una altra diferència entre el futbolista i l'entrenador són els estius. Pel jugador és la glòria, només pendent de seguir unes pautes per mantenir la forma. «En canvi si entrenes, estàs sempre pendent del telèfon, parlant amb la direcció esportiva a l'hora de confeccionar l'equip. Jo m'he trobat molts cops a la platja deixant de jugar amb els meus fills perquè el mòbil no para de sonar», va relatar. I si ets tècnic i no tens feina «encara és pitjor, perquè esperen una proposta de treball o, si ja ha començat la temporada, has d'esperar que a un company li vagi malament perquè potser et truquin a tu, i això és molt dur».

Al final de la seva xerrada, de pràcticament una hora i mitja, Martí va obrir un torn de preguntes entre els assistents. Allà va tenir temps per explicar les diferències entre agafar un equip des de la pretemporada a fer-ho amb el curs iniciat («a l'estiu pots treballar tàcticament tots els mecanismes i anar-los refrescant, cosa més complicada amb la competició en dansa»), i va assegurar que «les normes de disciplina i convivència són iguals per a tothom dins l'equip».

Al tècnic li van preguntar què havia canviat en el futbol des que ell va començar a jugar fins ara, que ja fa cinc anys que es dedica a entrenar, i va assegurar que la principal diferència és «a l'hora de tenir informació. Nosaltres gravem els entrenaments i tenim tota la informació dels jugadors i dels rivals. Abans això no passava, ara la logística és tremenda». Un altre assistent li va qüestionar si li havia fet «por» agafar un equip com el Girona, on l'ombra de Pablo Machín seguia sent allargada després dels «fracassos» dels sistemes d'Eusebio i Juan Carlos Unzué. Martí va afirmar que no va tenir cap «por» i va revelar que havia preguntat als jugadors en quin sistema es trobaven més còmodes i quin creien ideal per a l'equip, sense descartar que aquest mateix any recuperi la defensa de tres centrals que ja va usar a la Copa al camp del Cartagena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook