La temporada més estrambòtica pot acabar amb final feliç per al Girona. Pujar a Primera per la via ràpida és ja del tot impossible. El premi és per a Cadis i Osca, que han fet els deures abans que ningú i ja saben del tot cert que el curs vinent el viuran a l'elit, competint contra els grans. Falta una plaça per decidir. Hi opten els gironins, que tenen opcions ben reals de fer-se amb ella. Perquè això sigui possible, tocarà posar-se de nou la granota de treball. Aquest cop, per superar dues eliminatòries del play-off. Una aventura ja coneguda a Montilivi, encara que el desenllaç mai ha sigut l'esperat. La d'enguany serà la cinquena promoció que l'equip disputarà al llarg de la seva història, després de 22 participacions a la Segona Divisió. En les quatre anteriors no s'ha atrapat l'objectiu final, amb desil·lusions més o menys accentuades. Falta només definir la posició final a la classificació per conèixer quin serà el primer rival. Demà, al camp de l'Alcorcón, última jornada per saber si es tancarà la lliga regular amb un tercer, quart o cinquè lloc a la butxaca. S'acabi com s'acabi i independentment dels obstacles a superar, a Montilivi la consigna és clara: pujar a Primera costi el que costi. Els precedents en aquesta mena de promocions, estiguin més aviat o més lluny en el temps, poden servir per prendre nota. Qui sap, potser a la cinquena finalment va la vençuda.
1935/36: un format ben diferent de l'actual
Just abans que esclatés la Guerra Civil i que les competicions de futbol quedessin paralitzades durant uns anys, el Girona va viure la seva primera gran temporada pel que fa a resultats. Va ser el primer classificat del seu grup de Segona, llavors format per només vuit equips. Això li va permetre jugar una lligueta d'ascens a la màxima categoria, quelcom que mai havia fet abans. Aquell equip estava entrenat pel basc José Luis Zabala, qui havia sigut futbolista olímpic amb la selecció espanyola a París (1924) i Àmsterdam (1928). Va dirigir els gironins en dues etapes, abans de perdre la vida ben jove, quan només tenia 47 anys. Aquell 1936, i lluny del format de play-off actual, l'ascens el jugaven fins a sis candidats, amb un total de deu partits a disputar. Els rivals dels catalans van ser el Club Celta, Saragossa, Arenas de Getxo, Múrcia i Xerez. El balanç no va ser del tot favorable. Més aviat, insuficient. Es van guanyar només un parell de partits i se'n van empatar tres, acumulant un total de cinc derrotes. Aquella promoció la va tancar en cinquena posició, per la qual cosa el somni de pujar a Primera es va esvair clarament. Acabada la Guerra Civil i amb el futbol de nou en dansa, els gironins jugarien deu temporades més a Segona, però no de manera consecutiva, abans d'emprendre un viatge el 1959 que els duria a militar a categories inferiors, fins no veure la llum novament al cap d'un grapat de dècades.
12/13: un final amarg per a un any excel·lent
Instal·lat de nou a la categoria d'argent des del 2008 i després de salvar-se de manera miraculosa més d'una vegada, el Girona va viure la que llavors es va considerar com la millor temporada de la història del club amb Rubi a la banqueta. Quart amb 71 punts, es classificaria per al play-off i seria capaç fins i tot de superar la primera eliminatòria. L'empat al camp de l'Alcorcón (1-1) el va fer bo a Montilivi uns dies després (3-1). La història va ser una altra a l'última ronda, quan l'Almeria li acabaria passant per sobre (0-1 a l'estadi i 3-0 al Juegos Mediterráneos). A la superioritat evident del rival s'hi va sumar el hàndicap de no poder comptar amb Javier Acuña. El màxim golejador d'aquell curs (16 dianes) es va perdre els duels decisius per culpa d'una lesió. Ja no va vestir més la samarreta blanc-i-vermella, perquè aquell estiu acabaria fitxant pel Watford i iniciaria així un periple que el va dur per diversos equips. Aquella promoció tampoc la va poder jugar un altre davanter com Benja Martínez (11 gols), que s'havia fet mal al genoll a mitjan febrer. L'amarg final de curs també va ser el punt i final de l'etapa de Rubi a la banqueta. Ricardo Rodríguez el va substituir i la temporada següent la realitat seria una altra de ben diferent, lluitant fins al darrer sospir per no baixar.
14/15: El desenllaç més tràgic mai imaginat
Amb Pablo Machín al timó de la nau el Girona ha viscut els anys més gloriosos de la seva història, encara que també ha patit algun dels capítols més negres. La temporada 14/15 barreja de tot una mica per escriure el desenllaç més tràgic que mai ningú hauria pogut imaginar. Amb un grapat de baixes i una desena de cares noves respecte al curs anterior, ni de bon tros l'equip era un dels candidats a ocupar la part alta de la classificació però un inici explosiu i la seva regularitat el va situar ben amunt des del primer moment. Guanyar set dels últims nou partits, sumant 23 dels darrers 27 punts en joc va ser insuficient per conservar la segona plaça, que s'acabaria escapant a l'última jornada. El fatídic empat amb el Lugo (1-1) tothom el coneix. Un resultat que enviaria els blanc-i-vermells a la tercera plaça amb 82 punts. Al play-off, el recent cop anímic va passar factura. No pas a La Romareda, on es va aconseguir un ampli resultat (0-3), sinó al partit de tornada a Montilivi. Un 1-4 per oblidar, tancant el curs amb sensacions agredolces i deixant per a d'altres el premi de pujar a Primera.
15/16: l'osasuna torna a frustrar les esperances
Semblava difícil, per no dir impossible, que només un curs després de la doble clatellada contra Lugo i Saragossa el Girona fos capaç d'aixecar-se fins al punt de jugar de nou una promoció d'ascens. Ningú s'ho imaginava a la primera volta, quan l'equip no va caure de miracle en posicions de descens gràcies a un gol de Kiko Olivas al descompte al camp del Mallorca, just abans de les vacances de Nadal. Una segona volta estratosfèrica, amb només dues derrotes i fins a onze victòries va permetre als de Pablo Machín escalar posicions, tancant la lliga regular en quarta posició amb 66 punts. Es va haver de suar de valent per superar la primera eliminatòria, però Montilivi va treure's l'espina de l'any anterior i els gironins van ser capaços de remuntar el 2-1 encaixat uns dies enrere al camp del Còrdova. Borja, Aday i Cristian Herrera van fer inútil el gol inicial de Xisco (3-1), en un matx que aniria a la pròrroga. L'últim obstacle, un Osasuna que tot i haver sigut sisè venia de batre el Nàstic, tercer, en l'altra semifinal. El 2-1 del Sadar ho deixava tot obert però a casa no hi va haver reacció (0-1) i l'ascens, per aquesta via, es va escapar de nou.
19/20: i ara què?
Sense saber encara si serà tercer, quart o cinquè, el Girona afronta un nou play-off i ho fa en el millor moment de la temporada. Des que va aterrar Francisco, fa poques jornades, l'equip ha multiplicat la seva solidesa, no ha perdut cap dels últims cinc partits i arriba al tram final en bona forma. Ara bé, en una promoció i com bé saben a Montilivi, tot és possible...
