Ningú ha dit que això seria fàcil. Parlar d'una eliminatòria final d'un play-off per pujar a Primera Divisió ja les té aquestes coses. Que el duel sigui de poder a poder, equilibrat. Per més que l'entorn pugui parlar de favoritismes, els qui saben de què va la cosa són molt conscients que, amb 180 minuts per davant, tot és possible. Ara bé, ningú assegura que, per força, hi hagi d'haver espectacle. En un Martínez Valero impracticable, Elx i Girona van fer el que van poder. Sense gairebé arribades amb cara i ulls ni ocasions clares, el plantejament de Pacheta es va imposar per davant de tot. Va ser capaç de frenar el seu rival, en clara embranzida després dels dos últims partits, per actuacions i resultats. Els tres tenors ni van aparèixer. No els van deixar. Però malgrat tot, lluny de fregar l'excel·lència, els de Francisco van aguantar el tipus, van concedir ben poc i tornen cap a casa amb les opcions intactes d'ascens. Caldrà rematar la feina a Montilivi aquest diumenge. Però per això ja hi haurà temps per preocupar-se'n.

Venia el Girona de donar un cop al damunt de la taula a Almeria, on va sortir com una piconadora, a dominar la situació. Un parell de rematades i fins i tot un gol havien dut el partit del Juegos Mediterráneos cap al seu terreny en un tres i no res. Però ahir la història era una altra i ben diferent. L'Elx, decidit a no concedir, va complir el seu propòsit. I per si de cas, el lamentable estat de la gespa li va donar un cop de mà. Malgrat voler proposar i tenir la iniciativa, l'equip de Francisco es va topar amb un rival dur, seriós, ben posicionat i molt intens que li va fer la guitza des del primer minut. Pacheta va enfortir la defensa amb tres centrals, que sortien a caçar Borja García i Samu Sáiz cada cop que aquests rebien la pilota. Es feia difícil combinar, jugar. Fins i tot pensar. Al llarg dels 90 minuts gairebé no es va xutar entre els tres pals. Sí, només un xut llunyà d'Àlex Granell que atraparia Édgar Badia. Però d'ocasions clares, cap ni una. En va tenir la culpa un joc més aviat lent, feixuc. El duel estava farcit d'interrupcions. Per les faltes a banda i banda, o també per les impresicions provocades pel terreny de joc. Un mal control, una passada defectuosa. Tot plegat es convertiria en habitual. A Badia se'l va veure poc. Va haver de sortir a rebutjar de punys una falta perillosa servida per Granell, però poc més. A Riesgo, tres quarts del mateix. Perquè l'Elx, malgrat dominar la possessió, jugar amb una mica més de criteri i no concedir pràcticament al darrere, tampoc va generar massa.

Nino, la gran amenaça, va aparèixer només un parell de cops. El primer, per tenir-se-les amb Ignasi Miquel i poc després amb Juanpe. Després, ja en la seva faceta més habitual, rematant amb el cap una centrada precisa de Juan Cruz. El lateral va ser un dels homes més perillosos del conjunt local. Es va associar amb Escriche per banda esquerra i va dur de corcoll Ramalho, condicionat per la targeta groga que va veure als sis minuts. De Cristhian Stuani, també molt poques notícies. Apareixia massa lluny de l'àrea per baixar pilotes i repartir joc i se'l trobava molt a faltar rematant, marcant. El de Tala, molt ben anul·lat, no va poder connectar cap centrada a l'àrea. I n'hi van haver unes quantes perquè el Girona, entre faltes i còrners, va gaudir de bones oportunitats per crear perill, tot i que no se'n va sortir.

Agressivitat i poc més

Difícil saber què els va dir Francisco als seus homes durant el descans, però la injecció d'intensitat i agressivitat va ser evident. Va tornar al camp amb ganes de mossegar el Girona, passat de revolucions fins i tot a vegades. Però l'experiment, durant una bona estona, va funcionar. Suficient per minimitzar el seu rival, potser espantat, sorprès o amb un excessiu respecte. El control va passar a ser visitant. No pas per la possessió, però sí per les sensacions que es desprenien. Hauria pogut declinar la balança Ignasi Miquel. Fins a dos cops, de manera consecutiva, es va desmarcar de meravella per generar-se espai i així rematar tot sol. Però en totes dues ocasions, l'execució va ser nefasta. No va encertar a dirigir la pilota cap a porteria. Es va enfadar, i de quina manera, colpejant un dels pals. Com a mínim, no va veure targeta groga, pel que podrà jugar diumenge el partit decisiu. Samu, per confirmar la millora, va etzibar una fuetada de fora de l'àrea que va llepar el pal dret.

Va haver d'intervenir Pacheta. L'entrada de Josan va reactivar el seu equip, que va agrair la velocitat i desequilibri del seu extrem. L'Elx va millorar. Tant, que va acostar-se amb cert perill. En una d'aquestes arribades, Pere Milla va xutar tan malament com va poder, quan tenia la rematada ben franca per fer mal. No se'n va sortir. Si els locals movien la banqueta constantment tot buscant algun revulsiu, Francisco només va apostar per Valery, que va rellevar Jairo. Gallar va entrar a tocar del descompte i la presència de Calavera va ser testimonial. No hi va haver manera de veure ocasions. I molt menys, cap gol. En necessitarà l'Elx a la tornada si vol ser de Primera. No s'arriscarà el Girona a allargar el 0-0, resultat que el duria a la pròrroga però que ja li aniria bé. O sí? Per esvair tots els dubtes, el desenllaç arriba aquest diumenge.