Un any com ha sigut aquest 2020 no podia acabar de bona manera. L'any del no ascens, de l'enèsim desenllaç tràgic per a un Girona avesat a les desgràcies. En una nit per oblidar, es va deixar els tres punts a l'Heliodoro Rodríguez López. I, de passada, les bones sensacions que havia ofert en les últimes jornades. Sense fer un futbol per llançar coets ni sotmetre els rivals, els de Francisco havien anat arreplegant punts i semblaven haver deixat enrere la irregularitat que els havia acompanyat durant massa setmanes. Les llums, que n'hi havia, es van enfosquir de cop. Sense esma per gairebé ni xutar entre pals, a una o dues marxes menys que el rival en accions clau. Així és impossible guanyar i més si, acostant-se Nadal, els regals s'acumulen. Dues fuetades al primer acte van decidir un matx ensopit, que només es va escalfar quan Nahuel Bustos i Alberto van veure la targeta vermella a un quart d'hora pel final. Llavors, ja estava tot dat i beneït. Perquè ningú creia en una hipotètica reacció i molt menys en la remuntada.

Si la consigna era la de no repetir el despropòsit dels primers 20 minuts d'ara fa una setmana contra el Rayo a Montilivi, el Girona es va quedar a mitges. Ni de bon tros va deixar-se dominar com aquell dia, almenys d'entrada. Però rebre, sí que va rebre. I de valent. Va caure de quatre grapes al parany d'un Tenerife que no només li va cedir la pilota, sinó que va ser molt més viu i determinant en les accions puntuals i decisives. Per més que es disparés el comptador de la possessió, que es mogués l'esfèrica a banda i banda, les concessions van costar massa cares. Als 34 minuts, el marcador ja era de 2-0 i els símptomes de millora no hi eren ni se'ls esperava. La culpa, un parell d'urpades. Esporàdiques, però letals. Bruno Wilson va esquinçar la ratxa d'imbatibilitat de Juan Carlos amb un cop de cap creuat. Res a dir-li al porter però sí als centrals, que van fer l'estaquirot deixant al defensa rival rematar tot sol. També amb la testa va marcar Fran Sol, una estona després, en una jugada que resumia el que estava passant a la gespa. Apeh hi va creure, va córrer i va guanyar una pilota que tots els jugadors del Girona van donar per perduda. La va cedir perquè Moore la pengés a l'àrea, on va trobar la prolongació d'Álex Bermejo perquè Sol, seguint al peu de la lletra el seu cognom, rematés a plaer.

És cert que en 34 minuts el domini era visitant. Que la pilota tenia amo i senyor. Però a l'hora de la veritat, de fer mal allà on realment toca, la inoperància dels de Francisco es va fer evident. Una centrada perillosa de Sylla que Sipcic va rebutjar com va poder i una acció individual de Bárcenas que va acabar amb una fuetada del panameny que Dani Hernández va rebutjar van ser els únics arguments. El que realment valia, era el 2-0 que reflectia el marcador. Es trobava tan còmode el Tenerife que va allargar el seu pla. Ja s'hi trobava bé sense pilota. Tampoc patia defensant i, amb espais per davant, havia demostrat ser letal. Els problemes el tenia el Girona, que despertava vells fantasmes. La poca contundència a totes dues àrees el condemnava, el dia que va decidir posar-se a fer regals.

Tenir Cristóforo i Monchu a la sala de màquines va servir de ben poc. Ni es van aturar les embranzides del rival a camp obert, ni es va generar prou com per arribar amb perill a l'àrea rival. Atrapar els tres quarts de camp era prou fàcil. Un cop allà, la cosa es complicava. Potser perquè Samu Sáiz, l'encarregat de posar llum a la foscor, va fer un dels pitjors partits que se li recorden. Però quan Francisco el va asseure per Aday, tot buscant més profunditat per banda, la cosa tampoc va millorar. Els teòrics revulsius es van encomanar de la poca fluïdesa dels que ja hi havia a la gespa i així era impensable remuntar. Cap xut entre pals en tota la segona meitat ho diu tot. Com a molt, un cop de cap de Stuani al 90, dels que no sol fallar, que no va trobar porteria per poc. I per posar-hi la cirereta, l'absurda expulsió de Nahuel Bustos. Només va aguantar set minuts al camp, abans d'entrar en el joc d'un Alberto que el va provocar. Tots dos van veure la vermella i van enfilar el camí dels vestidors a un quart d'hora del final. Llavors el Tenerife ja havia tingut el 3-0, en una nova badada de la defensa que entre Juan Carlos i Bernardo van salvar com van poder.