Aday Benítez: «Em queda mig any de contracte però ho posaré fàcil per seguir»

Exactament no ho sé, però crec que són uns 180 i pocs (són 183).

Migue va jugar 249 partits, inclosa la Segona B. Es veu atrapant-lo?

Són molts partits, però sí que m'agradaria. I tant. És un repte que mai imagines i que quan estàs a punt d'arribar-hi no deixes de pensar-hi. Això serien dues temporades més... Queda lluny i en el futbol s'ha de viure el dia a dia perquè mai se sap. És una meta que em prenc partit a partit.

Vostè i Ramalho són els més «veterans». Què implica això?

És una gran responsabilitat. Tots dos formem part del grup de capitans, en el meu cas soc el primer. Sabem que portem l'escut al pit, són molts anys i és difícil perquè cal donar moltíssimes coses. No és el mateix que quan ets jove i et surt un bon any perquè no sempre es pot. Estem lligats al Girona perquè tenim moltíssim sentiment pel club. Som al lloc on volem ser. A més, jo m'he fet molt amb la ciutat i la gent. Aquí som feliços i el club també està content amb nosaltres.

Amb la marxa de Granell, ha heretat el braçalet de capità. Què significa per a vostè agafar el seu testimoni com a un dels pals de paller del vestidor?

L'Àlex és un jugador que ha jugat sempre amb el cor a la mà al Girona, amb responsabilitat i seny. És el futbolista amb més partits al futbol professional de la història del club i això ho diu tot. Era el primer a arribar i l'últim a sortir. Tenir ara jo el braçalet significa moltíssim, sobretot després de l'Àlex perquè ho ha fet bé amb tothom. Amb el club, l'afició, la gent de fora... És un orgull portar-lo i sempre ho faré de la millor manera possible perquè represento el club i els companys. Sobretot ells, que han d'estar ben recolzats.

Després de tants anys també s'ha imaginat fora del Girona? Què li va passar pel cap després del no ascens l'agost passat contra l'Elx?

Sempre que hi ha hagut alguna situació delicada, com el descens de Primera o el no ascens de l'estiu passat, he intentat prendre la decisió abans que passés. En calent mai saps com pots reaccionar, tot i que sempre he tingut molt clar que volia continuar al Girona. Hi ha molts condicionants, com per exemple l'edat, i has de saber quin és el millor lloc per seguir creixent com a futbolista, per més que acabi de fer 33 anys.

Si Francisco hagués arribat abans, s'hauria pujat directe l'any passat?

Mai se sap. Sincerament vaig tenir molt bona relació amb Unzué, que va marxar d'hora perquè no aconseguíem victòries; amb Pep Lluís Martí, que entenia molt bé el jugador i estàvem còmodes amb ell; i amb Francisco. De seguida vam tenir bona dinàmica amb ell i és possible que si l'haguéssim tingut abans ens hagués donat per pujar directe. Realment no ho sabrem, però la realitat és que entre la Lliga i el play-off només vam perdre dos partits. Si he de mullar-me, crec que sí.

Feia falta algú com ell després que se n'anés Machín?

És possible. Vam baixar amb Eusebio, però vaig aprendre moltíssimes coses quant a conceptes de joc. En un moment donat tot es va tòrcer i després tothom deia: «És que era massa bona persona». Se les va carregar perquè la dinàmica era dolenta. El futbol sempre està lligat a la mala llet, fer cops de porta... No és així. Es tracta d'agafar una bona dinàmica com amb Machín, que va anar tot rodat. A ell al Sevilla li va anar bé i amb unes quantes derrotes el van fer fora. Va ser una etapa que es va tancar i per mi va ser la més bona del Girona, encara que ara l'equip també està bé. L'any passat vam arribar a la final i al final no vam pujar. En futbol, dos més dos no són quatre. Tenim un entrenador ideal per al Girona i un equip nou que està creixent.

La Primera Divisió és un tren que s'ha escapat i que cada vegada serà més difícil d'atrapar?

Sí. Crec que sempre és molt difícil, però mai se sap. Cada any es comença des de zero i és veritat que a priori com més pressupost millor, igual que a qualsevol empresa. Tot i així, quan comença un partit són onze jugadors contra onze o 25 d'una plantilla contra 25 d'una altra. Cada setmana es repeteix. Per això la dificultat sempre és màxima. Sobretot en una categoria en la qual tots els jugadors ens portem «al canto d'un duro», excepte dos o tres comptats com Stuani.

En què han canviat l'Aday i el Girona des que va arribar-hi l'any 2014?

Ui (rumia). Han canviat moltíssimes coses, evidentment. Quan vaig arribar era un jugador molt menys professional. Jo havia estat entre Tercera i Segona B i després vaig anar a Tenerife, on em vaig trencar un genoll. Ningú m'havia ensenyat a ser professional. Ara mateix em considero molt professional, però perquè visc el futbol en el dia a dia. M'encanta i ho faig tot de cara al futbol per ser millor sobre el terreny de joc. Aquesta és la gran diferència, però també que vaig arribar sent segona punta i aquí m'he convertit en carriler. He jugat de lateral, carriler i d'extrem, que és la meva posició més natural.

És dels jugadors que més connecta amb l'afició. Se li està fent difícil el fet de no tenir-la a Montilivi?

Moltíssim. Estic segur que a tot l'equip també, però jo personalment els trobo moltíssim a faltar. Sempre he connectat bé amb l'afició. Em considero un jugador normal, però que sempre intenta donar el cent per cent al camp. No entenc el futbol d'una altra manera. Quan surto he de donar-ho tot i no em puc quedar amb res a dins. L'afició mai m'ha retret res i crec que li agrada que em deixi la pell. Porto molt temps aquí i tinc més números perquè em quedi menys que a un jugador que té 20 anys.

Li ha canviat gaire la vida amb l'arribada del coronavirus?

Molt, però sobretot amb el que comentàvem de l'afició. És una de les coses que més estem patint. Ja no és només tenir el suport constant, sinó en accions puntuals com quan vas a tirar un córner. No tenir aquells crits et fa sentir diferent i ets tu mateix qui s'ha de crear l'energia.

Cap a on s'ha de mirar aquesta temporada?

A mi m'agrada ser prudent. Soc partidari d'arribar el més aviat possible als 50 punts. A diferència de Primera, que n'has de fer uns 40, a Segona són molts. A partir d'aquí, podem somiar. Sé que el meu missatge pot semblar conservador, però també dic que com a jugador no em conformaré amb salvar-nos a l'última jornada. Tinc aspiracions i vull estar entre els sis primers.

Heu hagut de superar un munt de contratemps amb una pretemporada exprés, una plantilla que no es quadrava fins a l'últim dia, baixes i més baixes... Com ho han viscut al vestidor?

Difícil. Vam jugar un play-off confinats quan havíem d'estar de pretemporada, gairebé no vam tenir vacances i es van retallar els sous. Les condicions han sigut dures i l'equip s'ha fet súper tard. Hi va haver moltes sortides, vam començar la Lliga que faltaven quatre o cinc fitxatges clau i que ara ho estan sent, juguem cada tres dies durant set mesos, hi ha moltes lesions, a molts jugadors els ha costat entrar... És una bestiesa. No som màquines i si es jugava de diumenge a diumenge era per alguna cosa. Es necessiten dies de recuperació perquè el jugador, si no, no arriba. Evidentment aquí entren moltes coses: si estàs millor o pitjor, si tens 20 o 35 anys... Ha costat molt, però ens hem adonat que podem sobrepassar límits que desconeixíem. Som forts, ens agrada la nostra professió i tirarem endavant. Ara bé, tot això ens passarà factura a la llarga.

Precisament vostè va ser un dels lesionats. Què sentia en no poder ajudar l'equip i en veure que els problemes s'amuntegaven?

He estat un mes lesionat. A més, quan representa que va començar la pretemporada van operar-me del nas, no vaig poder fer-la, vaig entrenar quatre dies i vaig jugar els 90 minuts a Leganés. A partir d'aquí, he anat jugant mitges parts o uns 60 minuts. Es fa difícil. Si t'hi fixes, no hi ha quasi ningú a l'equip dels que vam jugar els 11 partits postconfinament més play-off. He de conformar-me una mica amb la situació i intentar estar bé l'estona que sigui al camp. Si caiem és perquè és pràcticament impossible aguantar el ritme. M'ha costat molt, però ja estic bé i intentaré ajudar al màxim.

Quina lesió l'ha marcat més? S'ha vist en risc de deixar el futbol?

La lesió al genoll de fa dues temporades, l'últim any a Primera. Tenia una artrosis de grau 5, que és el màxim, i em van treure cinc trossos de cartílag. No era per desgast sinó per un xoc entre ossos. Als cinc mesos van dir-me que m'hauria de tornar a operar i vaig fer tot el possible per no haver-ho de fer, entrenant vuit hores cada dia durant dos mesos amb els fisioterapeutes. Em va costar molt sortir d'aquesta lesió, però ho vaig fer. He de conviure amb ella cada dia perquè és crònica, però em trobo fort i puc competir. Sé que he de fer el doble de treball que la resta per tenir un quàdriceps ben fort i poder aguantar el genoll. Ho tinc assumit. Després d'això, he tingut lesions com la del nas. M'han hagut d'operar tres vegades perquè no podia respirar. Encara no respiro normal i estic aprenent a portar-ho. Quan corro, per exemple, he de recuperar-me per la boca i no pel nas.

Com es fa en el camp mental per sobreposar-se cada vegada que un jugador es lesiona?

Va una mica amb la persona. Aquí som tots una família i mirem d'ajudar-nos. Tenim l'exemple d'en Valery, que és jove, va tenir una lesió complicada al genoll i se'n va sortir molt bé. Ara ha tingut una petita lesió al menisc i ha hagut de decidir si passar pel quiròfan o no, però mentalment té tot el nostre suport. Ja torna a entrenar amb nosaltres. És tot una qüestió mental.

Tot i així, l'equip ha tret punts amb l'ajuda del filial. Com valora que es doni tanta confiança a la base?

És boníssim que ens puguin ajudar. Són el futur del club, hi siguin o no en el dia de demà. Hi ha hagut una gestió molt bona del míster i del cos tècnic que els han sabut tenir dins la dinàmica del primer equip. Ha sigut difícil perquè no hi ha hagut temps per formar l'equip i s'ha hagut de fer mentre competíem, però el més important és que estem tots junts i que amb ells siguem més forts.

Qui ha donat més a qui: el Girona a Aday o Aday al Girona?

Ostres! (Riu). El Girona a Aday sempre. Soc plenament del Girona i té tot el meu sentiment. M'hi he deixat la pell, però si avui es coneix l'Aday com a un jugador de futbol és gràcies al Girona. Sempre estaré agraït al club. Algun dia s'acabarà, però espero que sigui el més tard possible.

Li agradaria retirar-se aquí?

Mai se sap perquè ara mateix em queden sis mesos de contracte, però jo sempre posaré les coses fàcils per continuar aquí. Estic còmode amb el club, l'afició i la ciutat. Mentre estigui en condicions de donar-ho tot pel club no pensaré amb retirar-me. Si algun dia veig que no estic al cent per cent o al noranta, faré un pas al costat i potser ho intentaré en una lliga inferior. Ja ho decidiré quan toqui.

Què li falta fer en el món del futbol?

Ara només penso en reptes dins del Girona. Vull arribar als 200 partits, crec que és una meta que puc complir entre aquest any i el que ve. Seria molt bonic. Què em queda? Anar amb la selecció? Això no passarà i tampoc ha sigut mai una opció. Penso en objectius que siguin possibles.

I després, què fara? Es dedicarà a la barberia que té o treballarà a Sanum?

No ho sé. Tinc una barberia al centre de Girona i la professió de barber m'agrada moltíssim. Em motiva. De fet, quasi cada tarda hi passo. Dels 17 als 23 anys vaig treballar de barber. Ara està de moda, però quan vaig estudiar-ho amb 16 anys, no gens. Anava a l'acadèmia de perruqueria i tot eren dones... M'agrada, però no ho tinc clar perquè voldria seguir en el món del futbol i ser entrenador. És complicat. De moment vull aprofitar el dia a dia jugant i entrenant. Sé que em queden un parell, tres o quatre anys de futbol i després ja es veurà cap on m'haig d'encaminar.

Amb tots els anys que porta a Girona, es podria dir que és un gironí més. S'imagina vivint fora de Girona?

Girona és casa meva. Soc de Sentmenat i les meves arrels sempre seran allà, però crec que viuré a Girona perquè tant el club com la ciutat m'ho han donat tot i jo m'ho he deixat tot aquí. Sento que tinc moltes coses en comú amb Girona. Tenim de tot, aquí.