Deia una veu autoritzada com Àlex Granell el dia del seu comiat de Montilivi que deixava el Girona en mans del millor cos tècnic possible. La paraula d'un capità sempre cal ser escoltada i si Granell va elogiar Francisco Rodríguez i el seu equip, no va ser gratuïtament. No li calia regalar elogis però ho va fer i segurament amb motiu. L'aterratge de Francisco a la banqueta de Montilivi la temporada passada va suposar el punt d'inflexió necessari per a un equip que molts veien mort i en caiguda lliure després del confinament. L'andalús va saber despertar-lo i treure-li tot el suc que va poder fins a quedar-se a les portes de pujar a Primera en l'últim sospir. El disgust per no pujar va ser gros i Francisco va tenir algun moment de dubte seriós de si continuar o no però al final va decidir liderar el nou projecte, molt més humil, del Girona 2020-21. Ho fa al costat dels seus fidels ajudants que l'acompanyen gairebé des del principi de la seva trajectòria com a entrenador, el segon Jaime Ramos, l'assistent José Ortega, el preparador físic Sergio Pardo i l'entrenador de porters Joseba Ituarte. Tots es coneixen des de fa molts anys i han compartit mil i una batalles, ja d'ençà que eren futbolistes, al costat d'un Francisco que lidera un equip de treball que s'ha convertit en més que un cos tècnic.
Al terreny de joc, perquè un equip rutlli, les peces han d'encaixar i l'engranatge ha de ser gairebé perfecte. Si un lateral puja, l'altre es queda, si un pivot salta a la pressió, l'altre manté la posició, si un punta cau a la banda, el 9 ha d'anar a buscar la centrada i etcètera. A les banquetes, les estructures tècniques també estan sovint pensades perquè tot encaixi. És el cas del Girona. «Fa molts anys que estem junts i cadascú sap el rol que té. Jaime manté sempre una mica més la calma, jo soc el que s'excedeix massa de vegades i el míster és el que dona l'equilibri. Sabem dur molt bé aquest còctel», explica Ortega. En la mateixa línia es mostra el segon de Francisco, Jaime Ramos. «Les nostres personalitats no col·lideixen, sinó tot al contrari. Hi ha una simbiosi bona perquè el grup se'n beneficiï», destaca.
D'on neix però aquesta química que hi ha a la banqueta del Girona? L'origen es troba a l'Almeria fa 17 anys 2003-04. Aquell any, Jaime Ramos i Ortega van coincidir a la plantilla amb Francisco, el pitxitxi de l'equip amb 16 gols. El míster del Girona se n'aniria aquell estiu amb destí Primera Divisió amb l'Albacete però tornaria al cap d'un any per estrènyer una mica més el lligam amb Jaime. Amb Ortega, la relació és encara més estreta perquè el tècnic assistent, és també el seu cunyat. Tots tres són clàssics de la Segona A dels 2000 amb un piló de partits a l'esquena a la categoria que els fan ser grans coneixedors de la divisió de plata: Francisco 185 (Almeria, Granada 74 i Alacant), Jaime Ramos 318 (Getafe, Leganés, Vila-real, Múrcia i Almeria) i Ortega 208 (Almeria, Albacete i Jaén).
Pel que fa als altres membres de l'staff, la relació també ve de lluny. Francisco i Ituarte es van conèixer el curs 1997-98 al Polideportivo Almeria. El vincle continuaria en la primera època de Francisco com a entrenador del filial de l'Almeria (2011-12) on Ituarte era l'encarregat de preparar dels porters del planter. El preparador físic d'aquell Almeria B ja era Sergio Pardo. Tant Jaime Ramos com Pardo van seguir Francisco al primer equip de l'Almeria al primer equip a Primera Divisió (2013-15) i des de llavors els seus camins no s'han separat. Ortega es va afegir a l'equip quan Francisco va acceptar la proposta de l'UCAM Múrcia (2016-17). Després van venir el Lugo (2017-18) i l'oportunitat fallida de Còrdova (estiu 2018) abans que l'Osca els reclamés per buscar el miracle de la salvació a Primera Divisió (2018-19). Mil vivències plegats, sens dubte, per a un grup de treball que s'ha convertit ja en una família.
L'equilibri flueix en el dia a dia a la banqueta del Girona. Una de les claus de la bona harmonia és la capacitat de Francisco d'escoltar i consensuar les decisions. «L'última paraula és sempre seva però és un tècnic que escolta molt als que treballem amb ell cada dia», revela Ortega. Els seus companys de viatge de tants anys destaquen les capacitats de l'actual míster del Girona per ser entrenador. Qui més clar ho va tenir de seguida va ser Sergio Pardo. «Quan va arribar al filial com a segon entrenador, en una de les primeres reunions ja vaig veure clar que seria entrenador. Tenia una capacitat de lideratge enorme i es notava des del principi», explica.
També Jaime Ramos enumera un bon reguitzell de qualitats que ja tenia Francisco quan jugava. «El vaig conèixer a l'Almeria, quan va ser el màxim golejador de l'equip i va fer el salt a Primera amb l'Albacete. Llavors ja posseïa qualitats fonamentals per a qualsevol entrenador. Té una intel·ligència natural fora del normal. És una persona molt intuïtiva. Força metòdic i organitzat. No li agrada deixar res a l'atzar. I, evidentment, és molt exigent tant amb ell mateix com amb la resta», destaca. En aquesta mateixa línia s'expressa Ituarte. El basc va conèixer un «tímid» Francisco en un equip «de veterans» com el Polideportivo Almeria. Llavors, això sí, van treballar plegats a l'Almeria B abans que el tècnic de porters se n'anés a la lliga tailandesa i al Leganés. Aquest estiu s'han retrobat i Ituarte ha notat Francisco canviat. «Hem estat set anys separats. L'essència és semblant però els coneixements que té ara són molt superiors. Ha canviat a millor», confessa el de Lasarte.
La pandèmia ho ha capgirat tot aquest 2020. Res ha estat igual que abans. Ni els partits ni tampoc les trobades familiars d'aquestes festes. En aquest sentit, revela durant aquests dies de vacances que han passat a Almeria, «s'intenta parlar tan poc com sigui possible de futbol» durant els àpats familiars. Tot i això, al final «és inevitable perquè tothom ens pregunta coses», diu Ortega. «Mirem d'aïllar-nos-en, del futbol, perquè és la manera de carregar les piles», afegeix.
A part de tenir un fort vincle familiar amb Francisco, Ortega també coneix bé el president Delfí Geli d'haver-hi coincidit a l'Albacete la temporada 1999-00. «Fa poc vam comentar una foto d'un partit junts a Butarque contra el Leganés i vam fer broma recordant anècdotes de l'entrenador», fa broma. Ortega explica que Geli quan va tornar a l'Albacete «era ja un jugador contrastat que venia de fer el doblet amb l'Atlètic de Madrid (95-96). Recordo que un professional de cap a peus».
Al contrari que Ortega, que és un nervi a la banqueta i ja ha estat expulsat algun cop, Jaime Ramos és l'home tranquil. El madrileny - que sempre va màniga curta faci fred o glaci- imposa per la seva planta (1,94 metres) i una llarga cabellera que li va valer el sobrenom de Tarzan quan era futbolista. «Me'l van posar a Leganés o Vila-real em sembla pel meu aspecte de grenyut i d'anar sempre al meu aire. No me n'avergonyeixo. Al contrari, em causa hilaritat. Encara algun company de l'època em diu així. Ramos era un migcentre defensiu contundent, com el que cercava amb vehemència el Girona la temporada passada. «La demanda del futbol actual no és la de fa 20 anys. El futbolista d'ara és molt més complet», considera.
