És possible sentir aquell neguit que tots sentíem quan el Girona jugava a Primera. Potser no serà com la primera vegada, perquè mai res és com la primera vegada, però de ben segur que serà especial. Com està sent especial imaginar que l’equip gironí, tossut fins a la medul·la en el seu intent de tornar a la màxima categoria del futbol estatal, malgrat les innumerables i doloroses caigudes patides en els darrers intents, ho aconsegueix. És inevitable somiar i deixar-se portar, aquesta setmana. Sobretot, perquè els darrers temps han sigut molt complicats. L’afició no ha pogut anar a l’estadi, tret dels 1.500 afortunats que van viure en directe la semifinal del play-off contra l’Almeria i dels 1.500 que aquesta nit donaran suport incondicional als homes de Francisco, en la tornada de la final que els enfrontarà al Rayo Vallecano. El resultat de l’anada ajuda, un 1-2 espectacular, aconseguit a còpia de coratge i amor propi. Però res està fet. Avui, a Montilivi, ningú anirà a una festa. Avui, a Montilivi, ningú estarà relaxat. Però avui, a Montilivi, tothom desitjarà transportar-se al 4 de juny del 2017, el dia gran de tots els gironins i gironines, el dia que el Girona va demostrar-li al món, i a si mateix, que la felicitat completa existeix.

Un aficionat del Girona lluint els colors i la bandera a Montilivi en l’anterior eliminatòria. | ANIOL RESCLOSA

Resposta il·lusionadora de l’afició

El moviment de la massa social blanc-i-vermella, com no pot ser d’una altra manera, està marcat per la il·lusió, aquests dies. La penya Gironina va organitzar una cercavila fins a la plaça Independència, liderat per tot un símbol a les graderies de Montilivi: l’Effah Kingsford. Conegut popularment amb el sobrenom de «Sisplau», va agafar el tambor i es va posar la ciutat a l’esquena, tal com ha fet tantes i tantes vegades a la graderia del Gol Nord. Decorats alguns dels punts emblemàtics de la ciutat, com el pont del Dimoni, es van repartir banderes i es va cantar. Es va cantar molt. Però no eren càntics d’eufòria, no. Eren càntics d’esperança. «Sí, tenim esperança, però també és just dir que estem acomplexats i existeix una mica de por. No volem que ens torni a passar el que ens va passar contra el Lugo, el Saragossa, l’Osasuna o l’Elx», expressa Cristóbal Sánchez, el president de la Federació de Penyes del Girona.

Tenim esperança, però és just dir que estem acomplexats i existeix una mica de por

Ctristóbal Sánchez - President de la Federació de Penyes del Girona

L’anàlisi, en aquests moments en què l’equip sembla un avió, té una barreja d’optimisme i precaució: «S’ha de mirar el costat positiu, però és cert que els nervis, a mesura que s’apropa el partit, van en augment. Imagina quan quedin deu minuts o si anem a la pròrroga. Espero que els jugadors hagin fet la preparació mental adequada», afegeix Sánchez, que recalca l’avantatge de comptar amb futbolistes que no porten la motxilla que sí que duu l’afició, perquè no formaven part de les plantilles caigudes en combat. «Molts tenen la ment neta. El 2017 vam pujar amb la innocència de Granell o Pere Pons; ara ho esperem fer amb la d’Arnau o Terrats».

Rebuda a l’estadi

El Jovent Gironí, que malgrat la pandèmia, les barreres, els obstacles, la distància i les mascaretes, no ha deixat d’animar el Girona en tot moment, des d’un dels turons que hi ha al darrere del Gol Sud de Montilivi, ha fet una crida a l’afició per al gran i últim partit de la temporada 2020/21: a les 18.45, més de dues hores abans del Girona-Rayo Vallecano, tothom a l’esplanada de tribuna a esperar la plantilla gironina. «Ha arribat l’hora de la veritat, gironins i gironines. Farem una rebuda com es mereix l’equip. Una rebuda de Primera!», comença l’escrit de la penya d’animació del Girona publicat a les xarxes socials, que finalitza recordant que l’alegria i la seguretat no són incompatibles: «Cal portar mascareta i respectar les mesures de seguretat». És important recalcar aquest aspecte, perquè no és moment d’espatllar una nit que pot ser preciosa. Des del Girona, des de les penyes, i fins i tot la mateixa alcaldessa de la ciutat, Marta Madrenes, s’estan fent un fart d’apel·lar al sentit comú i a la responsabilitat, per evitar mals majors. Les aglomeracions i les celebracions, si és que n’hi ha, amb seny i cura. Cridarem, cantarem i ballarem, si cal, però amb mesura i seguretat.

El grup d'animació Jovent Gironí ha fet una crida a l'afició a les 18.45 hores per esperar la plantilla a l'estadi

Els mèrits no existeixen

Si parlem de mèrits, el Girona és un dels clubs que més n’ha acumulat en les darreres temporades. La història de l’entitat, en aquesta dècada meravellosa no pot ser més intensa. Però amb els mèrits no n’hi ha prou. Perquè ni en el futbol ni en la vida ningú et deu res. T’ho has de guanyar, dia rere dia. I sobretot, sobretot, ho has de desitjar passi el que passi. Si l’equip de Francisco derrota el Rayo, caldrà tancar els ulls i deixar que la imaginació faci la resta. Abans, però, hi ha un partit a guanyar. «S’ha de sortir a totes, els 1.500 aficionats han de semblar 15.000. Tots haurem de remar perquè si pugem, pujarem plegats: equip i afició. Volem veure novament el nostre club a Primera!», finalitza Sánchez.