Borja García vol tornar al Girona. Actualment, però, la hipotètica operació és més un desig que cap altra cosa. El punt de partida és immillorable, perquè la voluntat pot fer possible moltes coses, a la vida. Però l’economia, mana. I a Montilivi, la caixa forta no és que s’obri cada dia. El jugador encara té dos anys més de contracte amb l’Osca, que aquest curs competirà amb els blanc-i-vermells a la Segona Divisió. No seria un problema l’entesa amb Míchel Sánchez, que li va donar força continuïtat l’any passat a Primera, en les divuit jornades que tots dos van coincidir. De fet, va ser marxar Míchel i arribar Pacheta, que Borja García va desaparèixer del terreny de joc. Moment per a la nostàlgia i per recordar que Montilivi, on va estar del 2015 al 2020, amb moments inoblidables com l’ascens a Primera, sempre serà casa seva.

El millor Girona de la història no s’entendria sense la presència de Borja García, capaç de posar-se la granota de treball quan va arribar del Còrdova i tothom el definia com un jugador de gran talent però poca capacitat de sacrifici. Machín, després d’un inici en què no va comptar gaire amb el jugador, li va ensenyar què volia d’ell, si aspirava a tenir presència en les seves alineacions. I Borja va aprendre de pressa. I tant sí va aprendre. Tant, que mai més ningú va gosar imaginar el Girona sense ell.

L’avalen cinc temporades esplèndides, amb continuïtat, en què amb Machín, Eusebio, Unzué, Pep Lluís Martí i Francisco va ser un indiscutible. Clau en l’ascens, també va ser protagonista del brillant primer curs a Primera, en què el Girona va atrevir-se a lluitar per un lloc a l’Europa League. Eren temps que potser no es tornaran a viure.

La patacada amb l’Elx, però, va ser el capítol definitiu (?) del camí entre Borja García i el Girona, que econòmicament va patir moltíssim, pel fet de no tornar a Primera. L’estiu del descens encara va ser suportable, amb l’ajuda que proporciona la Lliga, però el segon any ja no es va poder aguantar i Borja, a contracor, va haver de fer les maletes. Se’l va traspassar per poc menys de dos milions l’estiu passat. A tothom se li va escapar una llagrimeta quan va veure el vídeo del seu comiat, en què assegurava que sempre portaria aquest escut al cor. Borja va tornar a Primera, a l’Osca i de la mà de Míchel. Però l’adéu del madrileny, el substitut de Francisco a Montilivi, va enterrar-lo a la banqueta. Aquest any el seu paper és un interrogant encara per a resoldre.

Però perquè un hipotètic retorn de Borja García sigui una realitat, tots els ulls miren a Samu Saiz. El madrileny també té contracte fins al 2023, però les expectatives que ha generat han estat lluny de complir-se i el seu elevat salari podria provocar que el Girona li busqués un destí per trencar el vincle que els uneix. La irregularitat ha marcat el pas de Samu Saiz a Montilivi: aterrat per ser un jugador diferencial, s’ha quedat en una promesa del que hauria pogut ser i no és. Borja i Samu són dos futbolistes de la mateixa espècie, aquella que a la primera norma, amb lletres ben grosses, exigeix que s’ha d’explotar la creativitat. Qui sap si Míchel podria recuperar Samu, el cartell del qual encara és aprofitable per fer caixa. I el Girona, aquest estiu, ha de deixar marxar futbolistes de pes, per reinventar-se novament i tenir marge per fitxar. A Borja García li encantaria formar part d’aquest nou Girona. Però ningú sap si això serà possible.