Hauríem de posar-nos drets per parlar d’Isidre Sala. Ell sí que és orgull gironí. El central, nascut a Vilamalla (Alt Empordà) un 29 de setembre de 1940, és el jugador que més vegades s’ha vestit la samarreta del Girona al llarg de la seva història. El reforcen les 13 temporades que va passar-s’hi, en què fins i tot és un dels noms que poden presumir d’haver jugat tant a Vista Alegre com a Montilivi. Van ser 432 partits oficials, del 1963 al 1976. Sempre, competint a Tercera Divisió. Amb algun intent de play-off a Segona frustrat, fent encara més real el malefici que té aquest club amb les eliminatòries per ascendir. Al seu il·lustre palmarès també llueix una participació amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. És l’únic futbolista del Girona que ho ha aconseguit.
El camí s’acaba a quarts
Comencem pels Jocs, aprofitant que ara estan d’actualitat. El 17 d’agost del 1968, a les oficines del Girona, es va rebre la notícia de la convocatòria d’Isidre Sala per a desplaçar-se a Madrid a la concentració de la Selecció Olímpica, per al torneig de futbol que s’havia de disputar a Mèxic entre el 13 i el 26 d’octubre. Sala feia cinc temporades que era a l’entitat gironina, perquè Benjamí Colomer, el president, el va fitxar el 1963 del Figueres. Abans havia jugat al Banyoles, però als 23 anys, i amb un prestigi reconegut a les comarques gironines, el destí va fer possible que conegués el club de la seva vida.
A la fase de grups, Espanya va acabar com a primera. Va debutar contra Brasil, guanyant-lo 1-0 i amb Isidre Sala jugant els 90 minuts, gràcies a la confiança del seleccionador José Santamaría. Company d’equip entre d’altres del porter Mora o el blaugrana Asensi, també va disputar tot el partit en el triomf contra Nigèria (3-0) i participaria entrant des de la banqueta en l’empat contra el Japó (0-0). El pas d’Espanya s’acabaria a quarts, en què l’amfitriona, Mèxic, s’imposaria 2-0. Sala va tornar a jugar els 90 minuts. La seva presència als Jocs va contribuir al fet que la premsa gironina el declarés «cavaller de l’esport». I un cop retirat, en un partit d’homenatge entre el Girona i l’Espanyol el 26 d’agost de 1976, la Federació Catalana de Futbol, en agraïment a la fidelitat de Sala pel Girona, li va atorgar la Medalla d’Argent al Mèrit Esportiu.
Una persona especial
Perquè d’ofertes, durant la seva trajectòria a Vista Alegre i a Montilivi, Sala ja en va tenir. Les va rebutjar totes, per seguir jugant al Girona. Si agafem l’hemeroteca, els quatre presidents que van coincidir amb el jugador (Benjamí Colomer, Pere Saguer, Narcís Codina i Maurici Duran) parlen meravelles de les seves qualitats futbolístiques, però sobretot elogien les qualitats humanes. Colomer el va definir com «esportista exemplar»; Saguer va destacar la seva «honestedat esportiva»; Codina, «el vessant personal», i Duran va assegurar que «és una de les figures de més relleu que es pot recordar del futbol gironí».
La Segona Divisió, impossible
Sala al Girona va ser feliç. I el Girona va ser feliç amb Sala, tot i no passar mai de la Tercera Divisió. Va intentar deixar-la i pujar a Segona la temporada 1966-67, entrenat per Lluís Pujolràs i amb Xavi Agustí de davanter centre, però va caure contra el Plus Ultra madrileny (1-2 a Vista Alegre i 3-1 a Madrid). Ho tornaria a provar la 1970-71, amb Martín Vences a la banqueta, allò que el 2021 el Girona en diu ser tossuts. Ja ho era fa temps, però tampoc va poder, caient amb el Vila-real (1-2 a Montilivi i 2-0 a la tornada).
Aquell any s’estrenava l’estadi de Montilivi, i el dia de la inauguració Sala no va fallar. A la 1972-73, amb Vicenç Sasot, nova patacada: 3-0 a Còrdova i 3-2 a Montilivi. Ja no hi hauria més intents, però això no canvia el final d’aquesta bonica història: Isidre Sala, el «cavaller de l’esport», sempre serà un dels jugadors més importants que ha tingut mai el Girona. I l’únic que l’ha representat en uns Jocs.
