«De nens anàvem a una acadèmia d'anglès. Érem molt moguts i un dia el fill de la directora, que era fotògraf, ens va agafar i ens va dir que nosaltres no faríem mai res a la vida. Érem molt petits. No li pots dir això a un nen de deu anys. Recordo que aquell dia, amb l'Óscar, ens vam mirar i ens vam prometre que tard o d'hora li demostraríem que podíem ser algú a la vida. M'agradaria saber què se n’ha fet d’aquell home. La vida posa tothom al seu lloc», accentua Raúl Cid (Figueres, 2003), amic inseparable del futbolista del Girona Óscar Ureña des de P3, des de les aules i, encara més, des del pati de l'escola Salvador Dalí.
En Raúl va començar a jugar a futbol amb el Club Esportiu La Salle als cinc anys, i després d'un any insistint a tothora va aconseguir que l'Óscar s'apuntés a l'equip el curs següent, iniciant el camí que l'ha dut fins al feliç present. Però el seu amor pel futbol ja s'havia despertat abans. «Portava el futbol a la sang», apunta el primer entrenador, Dani Cid, fascinat des del primer moment per Ureña, imprevisible, hiperactiu i descarat des de benjamins; elèctric, atrevit i murri des del bressol. De petit dormia abraçat a la pilota. «Era com una extremitat més», rememora el pare, Víctor (Santo Domingo, República Dominicana, 1964). Mentre es bevia la llet amb ColaCao o menjava arròs amb ketchup i un ou ferrat, el seu plat preferit, es passava la pilota d'un peu a l'altre. «Es rentava les dents amb la pilota enganxada als peus. Hi vivia. Sempre ha sigut un malalt del futbol. Ha sigut sempre la seva gran passió. Trencava les làmpades de paper cada dos per tres, i li vam haver de prohibir jugar dins de casa», continua el pare. Aleshores va començar a jugar amb un peluix d'un personatge de Los Lunnis, Lucho, que li havia regalat la seva tieta com a pilota.
En Víctor va aterrar a Catalunya a finals de 1997. La María i els tres fills que havien tingut a Santo Domingo van arribar el 2000. El 2007 van canviar Ripollet per Figueres i es van instal·lar al pis del carrer Progrés on segueixen vivint. «Vaig venir sol. Van ser uns mesos durs. Però si un vol un futur cal sacrificar-se», accentua, tallant. Recupera el somriure en recordar una festa de final de curs a l'escola: l'Óscar va desaparèixer de l'escenari en què els alumnes mostraven a les famílies els balls apresos durant el curs. El van trobar jugar a futbol a la pista de l'escola, amb en Raúl i amb germans grans i pares d'altres nens. «Només veia la pilota», accentua en Víctor. «Aquell any ens vam quedar sense la fideuà del sopar», afegeix, fent broma. La tarda va acabar a l'hospital, després que l'Óscar es trenqués un dit en xocar amb un adult. En una altra ocasió, després d'un torneig amb La Salle, es van quedar tota la tarda jugant al camp de La Finca i, segons recorda en Raúl, «un amic em va trencar el braç d'un xut, però encara vam estar jugant una o dues hores més. No volíem parar mai de jugar a futbol».
L'Óscar, de fet, s'enfadava molt quan els entrenadors paraven els entrenaments per fer correccions. Indignat, aixecava els braços lamentant-se i després abaixava el cap. Cada interrupció era un segon perdut de futbol. I no volia regalar-ne cap. «Si no li sortien les coses s’enfadava. Si era suplent s’enfadava. Si perdia s’enfadava», recorda Dani Cid, entrenador d'Ureña durant les cinc temporades que va jugar, i créixer, a La Salle. Com el protagonista de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, tota la vergonya i la timidesa que tenia, i que té, fora de la gespa es volatilitzava i es convertia en una competitivitat malaltissa i en una mentalitat guanyadora insadollable quan es calçava les botes negres del Decathlon que li va comprar el seu pare. «Les més barates. No hi havia diners per més», matisa en Víctor. L'Óscar era el líder de l'equip, ben flanquejat per en Raúl i Arnau Sáez. «Un dia vam perdre un partit a l’últim minut i tots tres ens vam enfadar tant que ens vam queixar molt a l'àrbitre. Al següent partit vam començar com a suplents. Anàvem perdent per 4 a 0 a Bàscara i quan vam entrar l'Óscar va fer cinc gols i vam acabar remuntant el partit», destaca en Raúl, nebot d'en Dani.
Figueres, Barça i Girona
En un dels seus primers cursos a La Salle en va fer 96, de gols. En Víctor li havia promès dos euros per cada gol. I tot i que a final de curs es disputava el premi al màxim golejador de tots els grups catalans amb un jugador del Santa Bàrbara tarragoní, cedia penals i pilotes franques de gol als companys. «Ell volia que marquéssim tots», afirma en Raúl. El seu camí futbolístic es va bifurcar el 2014, quan l'Óscar va fer el salt al Figueres, però l'amistat segueix viva, potser més que mai. Abans, sent aleví, ja havia fet una prova per incorporar-se al futbol base del Barça. Entre La Salle i els seus pares van decidir que el diumenge no jugués contra el Navata per no arriscar-se a patir una lesió que li impedís fer les proves el dilluns. «Quan va començar el partit va començar a plorar i el vam haver de posar a jugar», recorda el pare.
«Sempre ha sigut baixet, molt poca cosa, canijo, però quan toca la pilota es transforma en els dibuixos que tant veia de petit a casa, Oliver y Benji»
La prova no va quallar, entre d'altres coses, per l'aspecte físic, pel cos eteri i lleuger de l'Óscar. Ja al Girona, després de dos anys a Vilatenim (2014-2016), un entrenador no confiava gaire en ell perquè deia que tenia cos d'infantil. O de benjamí. «Sempre ho havia jugat tot, sempre havia sigut el referent de l’equip, i el primer partit de la temporada no va ni entrar a la convocatòria. Va ser un cop dur. Quan li vaig dir si volia anar a veure el partit em va dir que no, enfadat. Però després em va demanar que el portés. Saps què has de fer ara? Demostrar tot el que vals, li vaig dir, al camp», afirma en Víctor. «Sempre ha sigut baixet, molt poca cosa, canijo, però quan toca la pilota es transforma en els dibuixos que tant veia de petit a casa, Oliver y Benji», prossegueix. També li encantava mirar vídeos de Ronaldinho i Messi per internet. No tenia pòsters seus penjats a l'habitació perquè la compartia amb dos germans, però a casa guarden com un tresor un dibuix que va fer de Messi durant unes vacances a Santo Domingo, en un certificat d'estudis.
També guarden la samarreta del debut amb el primer equip, amb el dorsal 32 a l'esquena. «La tinc en un armari, en un penjador, pendent d’emmarcar. La meva dona la volia rentar a la rentadora, però li vaig prohibir. La vaig rentar jo a mà», afegeix el pare. L'Óscar, protagonista d'una irrupció tan salvatge com inesperada, el va trucar unes hores abans del duel contra l'Amorebieta per dir-li que seria titular, mentre ell comprava pantalons en una botiga. «Joder, Óscar. Ara ja saps què has de fer: jugar com si fos un partit més, com jugaves de nen», va contestar en Víctor, atropellat per una emoció irrefrenable. «M’he imaginat que portava la samarreta de La Salle, que estava jugant amb tu i l’Arnau», li va dir Ureña a en Raúl en acabar el partit, caminant cap al cotxe, aparcat a deu minuts a peu de Montilivi. En Raúl somriu en explicar que ja té encarregat el FIFA 22 des de fa unes setmanes perquè serà el primer amb l'Óscar com a futbolista. «Sempre jugàvem creant els nostres propis jugadors i ara sortirà al joc. És increïble», sospira, radiant.
El salt al primer equip
Inicialment, no estava previst ni que fes la pretemporada amb el primer equip, i tot el que ha aconseguit fins ara i les tres titularitats en cinc jornades i els 221 minuts que ha disputat són moltíssim més del que podia somiar el juliol. «El curs passat estava molt atabalat, acabant batxillerat, i un dia va arribar a casa i va dir que volia deixar els estudis o el futbol. Al final vam acordar que acabaria el batxillerat i que aquest curs podria agafar-se un any sabàtic i dedicar-se al futbol a nivell complet. Ha anat tot millor del que podíem esperar», emfatitza en Víctor.
El curs passat estava molt atabalat, acabant batxillerat, i un dia va arribar a casa i va dir que volia deixar els estudis o el futbol.
Ara, l'Óscar anhela consolidar-se a Montilivi, amb dosis iguals d'ambició i naturalitat. Continua anant a entrenar amb el Toyota Auris del seu pare, que el deixa a La Vinya entre les 8 i un quart de 9 per no arribar tard a la feina, en una empresa de construcció de piscines de Riudellots de la Selva. La mare treballa en una benzinera. I al migdia torna amb tren de Girona a Figueres, i continua caminant amb la mateixa humilitat de sempre, acceptant els consells i les correccions sense protestar ni posar mala cara, segons apunta un company. «Entrenant és increïble», avalen des de La Vinya, fascinats pel seu futbol i, encara més, per les seves ganes d'aprendre i el seu caràcter. Les portades es multipliquen, igual que els seguidors a Instagram, pocs centenars abans del debut, ara més de 3.000, però manté els peus a terra.
"Jo sempre li diré: ara se li acosta molta gent perquè ha debutat, però el que ha de fer és no deixar-se portar pels que vénen ara. I recordar qui hi havia abans"
«Jo sempre li diré: ara se li acosta molta gent perquè ha debutat, però el que ha de fer és no deixar-se portar pels que vénen ara. I recordar qui hi havia abans. I és el que fa», s'acomiada en Raúl. «Està normal, com si no passés res. No li han pujat els fums. A casa sempre li hem inculcat que s'ha de ser humil. La seva mare i jo som dos pencaires que hem arribat fins aquí treballant. Ha sigut molt difícil arribar fins on hem arribat, i si ho hem fet ha sigut perquè ens ho hem currat molt. Jo li dic cada matí que si tingués una oportunitat així sortiria a menjar-me la gespa. S’ha de ser humil, i ell sempre ho ha sigut molt. Sap qui som i d’on venim. Hom no pot oblidar mai d’on ve, per molt diners i molta fama que tingui. Cal recordar-ho sempre», certifica el pare. Per això, de fet, l'Óscar també es diu René, en agraïment a un amic de Santo Domingo que el va ajudar en dies grisos.
I, convençut, mentre l'Óscar arriba a casa, avança: «Quan l’Óscar posa el peu, posa la cama».
