Montilivi somriu i Míchel també ho fa. Això només pot ser bon senyal. El Girona rutlla i creix. La derrota a Tenerife havia deixat bones sensacions però cap punt i ahir contra el Cartagena estava prohibit fallar. Llevat d’un travesser aïllat a la segona part de Neskes, el partit només va tenir un color i va ser el blanc-i-vermell. Un autèntic monòleg del millor Girona de la temporada que va escenificar a la perfecció la filosofia de joc associatiu i combinació del llibre d’estil de Míchel. Ajudats per un Cartagena que durant molts minuts va jugar caminant, el recital no es va convertir en festival per la manca de punteria dels gironins. Amb Baena i Samu Sáiz inspirats, l’equip va fluir i va trobar forats arreu de la defensa visitant en una primera part de pitet on el mitjapunta cedit pel Vila-real va obrir el marcador. La sentència es va resistir segurament massa però al final va arribar gràcies a, qui si no, un Cristhian Stuani, que sempre hi és. El 2-0 va liquidar el partit i per molts canvis que fes el Cartagena, el Girona es va assegurar tres punts que li donen encara més tranquil·litat per continuar creixent, tant com a equip com a la classificació.
Amb les bones notícies dels retorns de Samu Sáiz i Stuani a l’onze, el Girona arribava amb més arguments que dilluns passat a Tenerife per mirar d’aconseguir una victòria que consolidés l’equip a la zona tranquil·la de la classificació. La sensació oferta a Canàries no havia estat dolenta però sí insuficient pe puntuar i això feia vital no deixar escapar cap punt. Al davant, un Cartagena imprevisible, capaç del millor i del pitjor amb Rubén Castro de gran amenaça. Va entrar bé el Girona al partit, amb Samu Sáiz i Baena oferint-se i connectant amb Aleix Garcia i Kebé. Dels peus de Samu en va néixer les primeres ocasions. Primer, en un pilota morta al punt de penal que incomprensiblement va enviar fora i, passat el quart d’hora, amb una rematada rasa des de la frontal a les mans del porter. Un cop de cap de Bernardo i una centrada de Baena que Stuani no es va creure, s’afegien a la col·lecció de mèrits per avançar-se al marcador.
El setge del Girona no s’aturaria i Stuani no remataria bé una bona centrada de Kébé. Pel mig, per les bandes, a la contra...El Girona dominava de dalt a baix un Cartagena que perdia de seguida la pilota i amb prou feines havia passat del mig del camp superada la mitja hora. Això sí, mancava el més important: obrir la llauna. Era tanta la superioritat local que el gol cauria pel seu propi pes abans de la mitja part quan, Baena, entrant des del darrere va rematar de cap al fons de la xarxa una precisa centrada de Jairo Izquierdo des de l’esquerra. Es feia justícia. Tot i que el Girona no s’havia angoixat gens, el gol sí que alliberava una mica els de Míchel. La primera part acabaria amb un tímid patiment arran d’un contracop de Rubén Castro molt ben tallat per Bernardo.
La sentència
Marc Martínez es convertiria en el protagonista dels primers compassos de la represa amb dues intervencions de mèrit a un xut de Samu Sáiz i un cop de cap de Juanpe que haurien aplanat el camí encara més. El Girona volia anar per feina i liquidar el partit tan aviat com fos possible per no haver de patir. Tanmateix, i malgrat el grapat d’oportunitats perdonades l’avantatge era mínim i qualsevol petit detall podia convertir el monòleg gironí en un duel més obert. A punt va estar de passar en un xut de Neskes des de la frontal de l’àrea que va fer un estrany i va estavellar-se al travesser. Un bon ensurt, sens dubte, per als de Míchel que veurien com el Cartagena començava a fer un pas endavant. L’entrada de Tejera i Alfredo Ortuño exigiria més els gironins i Rubén Castro fregaria el gol en un xut creuat.
El resultat era curt i el partit s’havia obert. No li convenia al Girona, que a punt va estar de fer el segon en un contracop en què Valery es va embriagar de pilota i no va veure Stuani, però que també començava a patir. Una pilota perduda absurdament per Aleix Garcia va acabar un altre bon ensurt per Juan Carlos. La rematada de Mo Dauda, tanmateix, va sortir fora. El Girona s’havia salvat d’un bon problema.
A partir d’aquí, Stuani va decidir que ja n’hi havia prou de patir. En una falta penjada a l’olla, Bueno va rebre dins la petita i la va cedir la pilota a Stuani, que només va haver d’empènyer-la. Un gol fruit de la connexió uruguaiana que, per fi, portava la calma a Montilivi. El partit, tot i això, no s’havia acabat i Luis Carrión, amb vint minuts per davant va fer entrar l’argentí De Blasis per mirar tornar-hi a entrar. Una pèrdua de Kébé va estar a punt de sortir molt cara als gironins però Rubén Castro no va poder rematar bé i al cap de poc Ortuño ho intentaria de cap. No hi havia res a fer. El partit havia de ser per un Girona que havia estat molt superior i no volia ensurts als darrers minuts. Els gironins van gestionar bé el final del partit perquè no se’ls compliqués. Només hi va haver temps perquè Ortuño ensenyés a tothom el tros de davanter que és -amb un gol anul·lat per fora de joc inclòs- i perquè el jove Àlex Sala debutés. Montilivi, que amb més de 6.000 persones feia patxoca, fins i tot es va permetre el luxe de fer l’onada després d’una tarda de futbol rodona que deixa el Girona a cinc punts de la zona de play-off.
Si ara fa uns dies contra l’Alcorcón, Ricard Artero s’estrenava amb el primer equip, ahir li va tocar a Àlex Sala. El migcampista de Viladecans, de 20 anys, va entrar al temps afegit per gaudir dels seus primers minuts a Segona A. Sala va ser fitxat del planter del Barça el curs passat.
