Les alarmes es van encendre massa aviat a Montilivi. El Girona de Míchel no se’n sortia i li costava arrencar. Va perdre pistonada ja d’entrada, fent de la inconstància una perillosa aliada, i es va incrustar en els sempre perillosos lloc de descens. Allà on, precisament, ningú s’hi vol quedar mai massa temps. Es va tocar fons avui fa just un mes, després de perdre amb l’Osca a casa un partit on la imatge que es va oferir no va anar ni de bon tros de la mà del resultat final (1-3). Poca llum per a tanta foscor i la realitat era la que era, amb la tercera derrota consecutiva, ratxa que es repetia per segon cop aquesta temporada quan tot just s’arribava a l’equador del mes d’octubre. Amb els dubtes a escena, la reacció es va convertit en una necessitat i alhora, una obligació. Malgrat els mil i un contratemps, per les baixes que han mermat una plantilla curta d’efectius, el Girona ha despertat i de quina manera. Els números actuals i les sensacions fan veure el got mig ple. Arguments que conviden a l’optimisme i que fan, com a mínim, que l’afició respiri i no es vegi amb l’aigua al coll. Tant és així, que l’actual inèrcia és de les millors de tota la lliga.

En l’últim tram de competició, el calendari s’ha comprimit. Del 21 d’octubre fins ara, mitja dotzena de partits. I en gairebé tots, ha sortit cara. Una única derrota i possiblement, de les que no es mereixen. A l’Heliodoro Rodríguez López de Tenerife, el Girona s’hi va presentar amb un grapat de baixes, però va vendre caríssima la seva pell. Hi va acabar perdent. La resta de marcadors han sigut molt més positius, perquè en aquest mateix període de temps, l’equip ha aconseguit fins a quatre victòries. Va trencar la inèrcia al camp del Mirandés (1-2), després de guanyar també a Fuenlabrada (1-2), l’Alcorcón (3-1) i el Cartagena (2-0). Aquesta última alegria, en possiblement la millor actuació del que va de temporada. A tots aquests resultats se li afegeix un empat contra el Saragossa a l’estadi (1-1). En total, són 13 punts dels últims 18 possibles, una estadística que igualen d’altres equips com el Valladolid o l’Eibar. L’únic que ha sigut capaç de superar aquests registres és l’Almeria de Rubi, que va embalat cap a la Primera Divisió i que ha aconseguit el ple: 18 de 18. A tot això, els gironins han fet més gols (11) dels que ha encaixat (6) en les últimes sis jornades de la competició. En un món totalment contrari hi viuen equips com l’Alcorcón o fins i tot l’Sporting, ara mateix el pitjor d’aquestes darreres setmanes. Els asturians, que van arribar a ser líders de Segona, fa temps que no guanyen i només han esgarrapat un empat a part d’encaixar fins a cinc derrotes. Tampoc és que li vagin massa més bé les coses al Fuenlabrada, amb 2 punts de 18. O al Mirandés, amb 4 punts.

De moment, el comptador s’ha disparat i el Girona ho agraeix, perquè s’enfila fins els 21 punts després de les primeres 16 jornades del campionat. Encara en té cinc més per davant per tancar la primera volta. S’hi podria presentar, com a màxim, amb 36 punts a la butxaca. Per això, hauria de guanyar els propers partits: Reial Societat B, Eibar, Leganés, Eivissa i Burgos. Rivals de tota mena, que viuen realitats diferents. Prou difícil fer el ple, tenint en compte l’enorme igualtat d’aquesta categoria. La passada temporada, el primer tram de la competició el va tancar l’equip amb 30 punts. Una xifra que és a l’abast. Amb tres victòries, n’hi hauria prou. Si més no, se sumi més o menys, el cas és que tot i les baixes i l’inici marcat pels dubtes, el Girona s’ha refet i mira cap amunt. A més, aquesta ratxa positiva de marcadors ha coincidit amb el despertar de Cristhian Stuani. En l’últim mes, l’uruguaià ha fet sis gols i no només es consolida com el pitxitxi de la plantilla, sinó que també es reafirma com un dels màxims golejadors de Segona. Les bones notícies s’acumulen.