No hi ha manera amb Ipurua. Passen els anys i els mals resultats s’acumulen en contra del Girona quan li toca visitar Eibar. Per més que el tòpic digui que les estadístiques estan per trencar-les, aquestes han decidit que, de moment, continuaran sent desfavorables. La bona dinàmica de resultats era l’argument positiu per creure que, i per què no, aquesta vegada era la bona. Perquè tot i estar fins fa quatre dies en places de descens, la victòria hauria enfilat els de Míchel fins el play-off, cosa impensable no fa pas massa. Però el vent també bufava en contra. Pels precedents, encara que sobretot pel potencial dels locals i pel munt de baixes que, una vegada més, condicionaven una convocatòria agafada amb pinces i farcida de joves del filial. El futbol no hi entén de lògica i abans del xiulet inicial estava tot obert. Fins i tot al descans, quan el marcador ja era desfavorable (2-1). Però una segona meitat per oblidar, amanida per una innecessària expulsió, va dinamitar tota esperança de puntuar contra un Eibar que va imposar la seva llei. Desfeta i clara, sense discussió, amb alguna pinzellada positiva, però sense massa més a dir, que manté el Girona al mig de la classificació, tot esperant que contra el Leganés la cosa millori, encara que tocarà lamentar noves baixes.

Perquè Ibrahima Kébé va veure la cinquena groga i David Juncà va ser expulsat, tot això al segon temps. Accions ja amb el marcador en contra, perquè el partit va començar a fer pujada massa aviat, quan en el primer quart d’hora de joc Javi Muñoz tenia llibertat absoluta per xutar des de fora de l’àrea i sorprendre Juan Carlos. La pilota va botar abans d’entrar a la porteria, aprofitant que la gespa era ben molla per agafar velocitat. Feia mal l’1-0 sobretot perquè queia en l’acció posterior del que hauria pogut significar el 0-1. Stuani va fallar allò que no sol fallar, trobant-se tot sol al pal llarg tot rematant una falta lateral que havia passat per un niu de cames. El xut no va estar ben col·locat i Yoel, sense problemes, va evitar un mal major. En la jugada posterior sí que arribava el gol, però a l’altra porteria. L’inici havia sigut elèctric, amb intensitat, accions a banda i banda. Un Girona que volia ser dominador, com sempre, i que havia intentat pal·liar la important baixa de Juanpe posant a Juncà com a central. No va funcionar massa bé l’experiment. Al de Riumors se’l va fora de lloc, lent, superat. I va rubricar la seva actuació de la pitjor manera, veient la vermella al minut 72, quan va fer caure Corpas al llindar de l’àrea, agafant-lo de la samarreta. Una expulsió rigorosa, però que podia ser assenyalada.

Abans, però, havien passat coses. No pas poques. Després del primer gol de la nit, la reacció del Girona va ser imminent, letal. Etxeita va treure a passejar el colze per l’àrea i a Bernardo li va tocar el rebre. Penal sense discussió i Stuani que no fallava, executant la pena màxima amb elegància i suavitat. Era el millor que li podia passar a l’equip, que es retrobava i tenia la paciència suficient per tornar a controlar la situació. El que passa és que l’Eibar no li ho va posar gens fàcil. Una cosa és tenir una plantilla feta per pujar, que la té. L’altra, és que el plantejament de l’equip basc sigui l’indicat com per desarticular els gironins, ofegats per una pressió molt alta, i incapaços de trobar els forats en una defensa de tres centrals que se’n va sortir prou bé. Si a tot això se li suma la qualitat dels homes de dalt, poc hi ha a fer. No estava del tot còmode l’Eibar, que es defensava amb encert però feia estona que no treia el cap per l’àrea contrària. Fins que Stoichkov va inventar-se una genialitat pocs minuts abans del descans. Aleix no el va tapar a temps i el davanter va etzibar un cacau que va entrar a la porteria després de tocar el travesser.

Cada cop pitjor

No deia el mateix el marcador, però el partit estava prou equilibrat un cop arribat el descans. El desavantatge era mínim i la imatge havia sigut prou decent, pel que es podia somiar amb repetir o fins i tot millorar la versió durant els segons 45 minuts. El que passa és que mica en mica, el Girona es va anar descuidant. Va badar quan no ho havia de fer i ho va pagar massa car, per anar perdent la identitat a mesura que la segona meitat avançava. Va fer molt de mal el 3-1, el gol que va activar el descontrol absolut, on l’equip ja no se’n va sortir ni va saber com fer-ho. Sergio Álvarez, lliure de marca, va fer el tercer amb un cop de cap a la sortida d’un córner, davant la passivitat de la defensa. Van entrar Artero i Samu Saiz, però de poc va servir. El 10, suplent, no va ser el revulsiu esperat i si hi havia alguna esperança de remuntada, l’expulsió de Juncà va acabar d’esborrar-la de l’imaginari col·lectiu.

Una vintena de minuts per davant, dos gols de desavantatge i un home menys al damunt de la gespa. Algú creia que se’n sortiria el Girona? Nahuel Bustos sí. Després del xut des del mig del camp de rigor, aquell que mai entra ni possiblement entrarà per més que ho intentí, l’argentí sí que va trobar porteria en el 78. Un bon gol del davanter, però també un veritable miratge. No li va entrar la por al cos a l’Eibar, que tenia molt clar què havia de fer. Que se sentia superior. I que sabia que, tard o d’hora, amb espais per davant i un rival desordenat, podria rematar la feina. Així ho va fer Tejero. Un altre golarro. Va engaltar la pilota així com li queia del cel. Fuetada centrada i Juan Carlos que hi hauria pogut fer una mica més. Però ja no venia d’aquí, el mal ja estava fet.