La freda nit de dilluns, la seva 75a com a blanc-i-vermell, no va tenir el final anhelat, ni a nivell col·lectiu, per la derrota a Ipurua (4-2), ni a nivell individual, per una expulsió que li farà viure la visita del Leganés des de les graderies. Però malgrat el cop rebut, David Juncà (Riumors, 1993) somriu com feia temps que no ho feia, de nou a Montilivi després de tres anys a l’Eibar i tres anys més al Celta de Vigo. Ja ha superat els 258 minuts dels dos últims cursos, amb 365 i aquest dijous va enllaçar la tercera titularitat, a Puertollano (1-5). «Aquí, a Girona, està més content. Ha patit molt, però té molta paciència. S’ha de tenir paciència, en totes les feines. Potser un altre ja ho hagués engegat tot a pastar fang», afirma Josep Juncà, el seu pare, alcalde de Riumors de 2003 a 2007. «És un orgull veure’l jugar. A veure si el veiem fer-ho més ara», bromeja, mentre treballa a la granja de vaques familiar. Cada dia hi munyen una vuitantena de vaques.
Al seu costat s’ho mira el seu pare, l’avi d’en David. Miquel Juncà somriu en parlar del seu net; enfangat de cap a peus, des de les botes fins al barret, blanc, a prop del teulat que el 17 del Girona va ajudar a col·locar la primavera passada. A Riumors, dels pobles més petits que poden presumir de tenir un fill al futbol professional, amb uns 250 habitants, expliquen que de tant en tant el veuen passar amb el tractor de casa pels carrers del poble, tan plens de fulles de tots colors, en plena tardor, i tan buits de gent: se senten més gossos i gats que persones.
Les pluges dels últims dies han omplert de fang la granja, i la xerrada amb el pare i l’avi, mentre el germà petit no deixa de treballar, no dura ni deu minuts. «Hi ha molta feina», es justifiquen. «Sempre li deia: el cap sobre les espatlles, que sàpigues el que fas, que sàpigues d’on vens. El cap sobre les espatlles. I ara ell sempre ho diu també. I ho porta escrit al coll. Quan el vegis digues-li. Digues-li el cap sobre les espatlles», apunta l’avi abans d’acomiadar-se, radiant. «Farà 90 anys. És un crac. Quan tenia cinc anys ja anava a engegar les vaques. Eren temps de guerra. De jove sempre em deia eh, el cap sobre les espatlles. Se’m va quedar, i sempre se’m quedarà», arrenca David Juncà, amb l’exemple de constància de l’avi i del pare, que no va poder visitar-lo ni a Eibar ni a Vigo per la feina. A Girona només hi pot anar si juguen al migdia o a partir de les 9 del vespre.
Després d’uns anys complicats, sembla que el futbol li torna a somriure.
Han sigut tres anys bastant complicats. El primer (18-19, la temporada del descens del Girona) vaig jugar, però tampoc sortien els resultats i ens vam salvar a última hora, i després ja van arribar els problemes a l’espatlla. Han sigut dos anys bastant durs. De remar. De lluita: el futbol contra mi, jo contra el futbol. Soc lluitador, i sé que si et lesiones has de seguir, però quan no et surten les coses és frustrant i arribes a avorrir el futbol. Ara estic molt i molt content de ser aquí, i quan ets feliç les coses surten soles. He tornat a casa per explotar. Si tot va bé i puc seguir jugant ho faré. En tinc moltes ganes. Soc positiu i miro cap endavant. He tornat per ajudar el club a tirar cap a dalt, i per tirar cap a dalt jo també.
Enyorava massa Riumors i Girona?
A vegades no t’adones del valor que té ser a casa, però quan ets fora ho comproves, i més aquests dos últims anys, que gairebé no vaig poder tornar pel Covid: només un cop. Trobava a faltar els meus pares, l’avi, el meu germà. Després de molts anys sense poder-hi ser, valoro molt ser a casa. I m’agrada anar a Riumors, a la granja. M’agrada ser-hi, i fins i tot donar un cop de mà en algun moment puntual. En l’època anterior al Girona, venia del Barcelona i del Mallorca, que em donaven una mica de diners per mi i estava acostumat a tenir la meva economia, encara que fos poca, i quan vaig fitxar pel Girona, com que als juvenils no ens donaven res, tot i entrenar amb el primer equip, el meu pare em va proposar anar a la granja, i em pagava per anar-hi a les tardes a fer un parell d’hores o tres. O quatre. Al matí anava amb tren fins a Girona i de l’estació a entrenar caminant, i a la tarda anava amb el tractor a treballar al camp, a buscar bales o el que em manés. I m’encantava fer-ho. Allà desconnecto. És un lloc important per mi. M’hi vaig criar, allà. Hi érem cada dia amb el meu germà: fos estiu, fos hivern, fes calor, fes fred. Hi fèiem de tot. I tornar allà després de tants anys jugant fora de casa és una sensació única, com tornar al paradís. Igual la gent no ho entén: hòstia, si és una granja, si és un poble de merda. Si no hi ha res. I és veritat, perquè no hi ha res. Però jo m’he criat allà i és casa meva.
Què recorda de la infantesa, a Riumors?
Érem quatre nens: el meu germà, dos anys més petit, jo i dos nens més, tres anys més grans. Ens passàvem hores i hores jugant en una pista de futbol sala que hi havia a la zona del bar. Dos contra dos: l’Adrià i jo contra en Marc i el meu germà. Arribàvem de l’escola a quarts de sis i fins les vuit estàvem allà. I si no jugàvem a futbol anàvem amb bicicleta a fer cabanyes. O a la granja. Allà ens ho passàvem teta, fent camps de futbol o fent curses amb rodes lligades amb corda a la cintura. També hi teníem escopetes de balins i cotxes i motos. De tot. Jo porto moto des dels vuit anys. I cotxe, des dels deu o els dotze. Recordo una infantesa molt lliure, salvatge, de poble. Per allà a la granja fèiem el que volíem. Era el nostre món.
Haver trepitjat fang potser fa que un, de gran, sigui més conscient de la realitat.
Soc així. Sé que hi ha gent que quan comença a escalar i a jugar a Primera, i a guanyar alguns diners, comença a perdre el cap. Però a mi mai m’ha passat. Sempre he estat molt unit al poble, a la família, a la dona i a la nena. Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig conèixer la meva dona va ser portar-la cap allà, a la granja. El dia de la nostra primera cita la vaig recollir amb la furgoneta. El meu pare s’aixeca cada dia a les dos quarts de sis i a l’estiu no arriba a casa fins les deu: si jo amb la feina que tinc, que m’encanta, igual que a ell, perquè sinó no ho podria fer, arribés un dia aquí i digués que no tinc ganes d’entrenar n’hi hauria per matar-me. Només faltaria, no em passa pel cap. Amb el que he vist a casa meu és impensable. Sé d’on vinc. Ara tinc bons cotxes, però molts dies agafo la furgoneta o vinc amb el Terrano, i soc molt feliç. He estat a la granja i sé com de dur i de sacrificat és, perquè s’ha de munyir cada dia, dos quarts de set o a les set del matí i a dos quarts de sis o a les sis de la tarda, cada dia, però són persones molt felices. És la seva feina. És la seva vida. I és d’admirar, perquè amb la feina que tenen, que ara tampoc està molt ben remunerada, abans una mica més, ara s’hi guanyen la vida sense més. És d’admirar. Son un exemple per mi.
