Si s’ha de perdre, millor fer-ho amb el cap ben alt. Amb aquella sensació, tot marxant cap a casa, que la derrota ha arribat pels pèls, o fins i tot que ha pogut ser una mica injusta. Imaginar que d’haver fet això o allò un xic millor, la balança s’hauria decantat cap a un altre bàndol. El problema arriba quan apareix el condicional. I el futbol no hi entén d’aquests termes. Es basa en allò que passa, no en el que hauria pogut passar. És clar que el Girona, tot i tenir menys qualitat que el Rayo, ahir s’hauria pogut guanyar el bitllet per disputar els quarts de final de la Copa del Rei. Per descomptat. Però no ho va fer. Eliminat, cap a casa. Per què els d’Iraola van ser millors? Potser no. Sí més efectius, sí més encertats en els moments clau. Potser amb un xic més de fortuna, també. El que passa és que el Girona va relliscar quan no ho havia de fer. Tot el vent que li va bufar de cara, se li va girar en contra en accions puntuals i alhora decisives. El còctel va ser explosiu. Malgrat avançar-se en el marcador, va rebre l’empat just abans del descans, en una pilota mal rebutjada que naixia d’una falta que podria no haver-ho sigut. Després, va encaixar el segon en una errada que mai s’hauria de cometre. I a més a més, per arrodonir-ho, al penal desaprofitat pel qui gairebé mai els falla, se li va sumar un gol anul·lat en el descompte per un fora de joc molt rigorós.
No és la prioritat la Copa, ni de bon tros, però arribats fins aquí, lluitar-la no li fa cap nosa a ningú. Tampoc al Girona. Net el cap de setmana d’altres compromisos, apostar per un onze prou competitiu i no reservar titulars és possible. Però el somni d’avançar ronda es va esvair després d’un partit intens, elèctric, d’anada i tornada, amb ocasions a banda i banda, farcit amb la seva dosi habitual de polèmica i infortuni. El botxí, una altra vegada el Rayo Vallecano. Un equip que, fent la seva feina, ja ha fet massa mal a Montilivi en els últims mesos. Ahir i el passat mes de juny, barrant el camí dels gironins rumb a la Primera Divisió. I això que la cosa va començar prou bé, perquè Bernardo superava Luca amb un cop de cap a la sortida d’un còrner. Mentre el colombià ho celebrava, embogit a la gespa, els visitants es menjaven l’àrbitre tot reclamant una possible falta abans de la rematada. Cordero Vega no en va voler saber res. L’avantatge era un fet, tot premiant l’esforç d’un equip, el de Míchel, que s’havia salvat d’un xut de falta d’Isi al travesser i de la pressió angoixant del Rayo.
Fins i tot abans que caigués el primer, Arnau hauria pogut marcar però Luca va estar més ràpid. Es va aixecar en un vist i no vist, després de rebutjar un cacau de Juncà amb cama dreta. També va quedar-se amb la mel als llavis Montilivi tot veient el xut de falta de Bustos, ras i col·locat, a prop del pal, que va obligar el porter a estirar-se per evitar un mal major. L’argentí, titular i aplaudit pel públic, no va trencar amb la seva habitual rutina de provar-ho des del mig del camp. Un clàssic. L’intent i també el resultat, perquè la pilota no va entrar.
Els badocs paguen penyora
Sense peces imprescindibles com Baena (fora de la convocatòria), Samu o Stuani (tots dos a la banqueta), la imatge del Girona, superada la mitja hora de joc, era més que acceptable. Ricard Artero brillava amb llum pròpia al mig del camp, Arnau pujava i baixava la banda visiblement més fatigat que de costum però sempre sent un perill, Pol Lozano tallava i repartia joc, i Borja García seguia encara lluny del seu millor nivell però decidit a acostar-s’hi a cada jugada. El que passa és que amb bones voluntats i un inici prometedor no hi ha prou amb un equip que té qualitat de sobres com ho és el Rayo Vallecano, que va avisar al 39, amb una falta que va servir el sempre perillós Bebé i que Isi va rematar de primeres. Juan Carlos, segur fins aleshores, va evitar un mal major. A partir de llavors, les errades es van acumular i així és impossible mantenir l’avantatge.
Complert el temps reglamentari, i camí del descans, l’àrbitre va assenyalar una falta de Bernardo força dubtosa. Tot i estar a un munt de metres de la porteria, no es va defensar gens bé. Sense trobar rematador, el rebuig des de la defensa va ser deficient i li va caure als peus de Sergi Guardiola, que va trobar porteria amb una fuetada propera al pal dret. La va tocar Juan Carlos, però no va poder evitar l’empat. Va fer mal aquell gol, però encara pitjor es va dirigir l’1-2, només començar el segon acte.
Ibrahima Kébé va fer allò que no s’ha de fer quan es té la pilota controlada dins la pròpia àrea. Li solen sobrar tocs al migcampista, que es va complicar la vida tot sol i va posar el seu porter en un compromís, tot passant-li la patata calenta quan la pressió dels davanters del Rayo era angoixant. Juan Carlos, que no s’esperava la passada en aquell moment, va intentar rebutjar el perill amb la mala sort que el seu xut va impactar en el cos de Sergi Guardiola per acabar enviant la pilota al fons de la porteria. Gairebé sense voler-ho, els d’Iraola havien fet el més difícil: remuntar un marcador advers. Tocava llavors remar a contracorrent.
Míchel posava tota la carn a la graella. Samu i Stuani entraven al camp per intentar despertar un equip que havia quedat estabornit. La línia de joc, mica en mica va tornar a ser ascendent i el premi hauria pogut arribar en un penal comès per Catena per una empenta a Bernardo. Però per més estrany que sembli, Stuani va desaprofitar la pena màxima. Luca li va endevinar les intencions, tot evitant l’empat al 71. Tres minuts més tard, el porter va estar atent i va sortir a peus de Samu, que se li va fer de nit. I ja al descompte, l’última jugada desafortunada: el gol de Pablo Moreno, el que hauria dut el partit a la pròrroga, no va pujar al marcador perquè Gabri, el seu assistent, va rebre la passada a l’espai en fora de joc. O així ho va decidir el VAR, que va filar molt i molt prim.
