Per on començar? En casos així, millor pel final. Tot el que ve abans és important, però hi ha tantes coses i algunes, fins i tot, ben difícils d’entendre pel que és preferible posar el punt de partida en les conclusions. Aquestes expliquen que el Girona, el mateix que fa no pas massa veia l’ascens directe lluny i, per tant, només accessible a través d’un miracle, té ara el segon lloc encara a una bona distància, però com que set punts no són pas deu i guanyar al camp del segon no passa cada dia, la victòria d’anit a Almeria és de les que s’han de celebrar. Amb el xiulet final, l’equip de Míchel ja pot dir que ha guanyat els últims quatre partits de manera consecutiva, ha deixat el setè una mica més lluny i s’ha enfilat fins el quart lloc. El que necessita més temps i una certa dosi de paciència perquè es pugui diferir és el com. Com s’entén el 0-1 al Juegos Mediterráneos? A banda d’un evident exercici de supervivència, perquè l’Almeria té un gran potencial, sobretot ofensiu, i el setge va ser constant, també cal afegir-hi un altre apartat. El de la fe. Se n’ha de tenir, i molta, per creure en quelcom positiu quan no es fa altra cosa que rebre garrotades. Juan Carlos va fer aturades impossibles, sí, però és que a més, el col·lectiu va haver de lluitar contra les surrealistes decisions de la dupla formada per Sagués Oscoz, a la gespa, i pel VAR comandat per González Esteban. Un tàndem capaç d’escriure l’argument més complex, en un quart d’hora final digne d’estudi.

És el moment d’anar enrere. De retrocedir. De mica en mica, perquè qualsevol detall compte. Si els jugadors van celebrar amb una eufòria majúscula la victòria al damunt de la gespa, va ser per com s’havia arribat fins allà. Es va sobreviure a un etern temps de descompte. Vuit minuts que van tenir de tot. Una pilotada al travesser de Rodrigo Ely i, una desena de metres a l’altre costat, un mà a mà d’Iván Martín amb Fernando, mal resolt per l’atacant del Girona. Hauria sigut la sentència. I si hi va haver un temps extra així, amb minuts per donar i per vendre, va ser perquè del 83 al 89 es van viure alguns dels instants més sorprenents d’aquesta temporada.

El VAR. Qui si no?

El joc aeri tenia un clar dominador. Tota pilota que l’Almeria posava a l’àrea, Bernardo, Juanpe o també Bueno l’espantaven. Per aquí, no. Per tant, i amb el cronòmetre en marxa des de feia estona, els de Rubi buscaven qualsevol recurs possible per intentar marcar. Ho va intentar Appiah, mirant de colar-se a l’àrea. El va frenar Aleix Garcia. De la manera més matussera, i possiblement amb falta. Ho va fer a tocar de la línia, disparant els dubtes. I llavors va aparèixer el VAR. Els habituals instants de suspens, Sagués Oscoz que es posava la mà a l’orella i arribava el veredicte: penal. De la Hoz va ser el responsable de provar sort i Juan Carlos, de vestir-se d’heroi. Va rebutjar el primer xut i la pilota va quedar morta, amb el porter al terra. Centelles va collir el refús i va enviar el seu llançament al pal llarg. La defensa s’encarregaria d’allunyar el perill. L’eufòria, justificada, només es va allargar uns segons. De nou, el col·legiat aturava el joc per escoltar les instruccions que li arribaven. S’havia de repetir la pena màxima perquè hi havia hagut una invasió d’algun jugador a l’interior de l’àrea abans que De la Hoz impactés la pilota. Vistes les imatges repetides, es veia amb claredat que era el propi Centelles el primer en entrar-hi. Míchel, sancionat i en una llotja privada, al costat de Santi Pou, no s’ho podia creure. Ja no li quedaven ungles. Els jugadors es posaven les mans al cap. I la cara de Juan Carlos era un poema.

En aquell moment, Juan Villar va agafar la responsabilitat. Canviant de llançador, potser també li variaria la sort a l’Almeria, deuria pensar. Però el seu xut va ser encara pitjor que l’anterior. La pilota acabaria als núvols. Juan Carlos, només aixecar-se després de llançar-se al terra, li feia a l’àrbitre un gest inequívoc. «Tornem-ho a repetir», li venia a dir.

Borja García i Juan Carlos

Va ser precisament el porter un dels noms propis de la nit d’ahir. Protagonista i merescut. Capaç de jugar-se-la, tot agafant la pilota amb les mans fora de l’àrea al 27, o d’oferir-li una passada molt compromesa a Bernardo al 4, que acabaria amb Dyego Souza errant una ocasió clamorosa, claríssima. Però també, l’heroi en múltiples moments. Seva va ser la mà, al quart d’hora, que va enviar a còrner un remat enverinat entre Pozo i Bernardo, que desviava la trajectòria cap a la seva pròpia porteria. O de volar, això ja al segon acte, per neutralitzar els xuts de Robertone i Juan Villar i barrar el pas a un empat que no arribaria mai.

Va ser determinant Juan Carlos com també Borja García. Cert és que va acabar expulsat, fins els nassos del que estava veient a la gespa, quan ja havia sigut substituït. Però una hora abans, va ser l’encarregat de frenar la pressió angoixant de l’Almeria, que havia sortit amb tot, pressionant ben amunt. El de Villaverde va deixar ben clar als de Rubi que està molt bé atacar amb tot i disparar les revolucions en la parcel·la ofensiva, però que a un equip com el Girona no se li han de deixar tants metres. Just el que va passar. Amb els de casa ben avançats, la transició va ser tan ràpida que Samu Saiz es va plantar en un tres i no res a tres quarts de camp. Ràpid de ment, va llegir en un tres i no res totes les opcions possibles i va triar la més eficient. Potser també la més estètica, perquè la seva passada va ser suau, picada. Suficient per superar la defensa, tot veient com Borja García es desmarcava. La societat va funcionar a les mil meravelles. El receptor va deixar que la pilota botés no una, sinó dues vegades, i llavors la va engaltar. Canonada potent, amb una trajectòria directa al pal contrària, impossible per a Fernando. El gol va ser matiner, però s’acabaria convertint en decisiu.

I no n’hi va haver cap més, encara que tots dos equips van gaudir de bones oportunitats per engreixar el seu compte particular. També els gironins, que no només van resistir, sinó que per moments, sobretot al primer temps, haurien pogut fer més àmplia la ferida. Bustos, que venia de dos partits seguits en estat de gràcia, va tornar a desaprofitar bones arribades. Sobretot en una passada franca d’Aleix. Ho tenia tot de cares per impactar la pilota, però no ho va saber fer amb la potència adequada i molt menys en la direcció que tocava. En l’acció posterior, Bernardo feia volar Fernando amb un remat amb el cap. També amb la testa ho provava Santi Bueno, només uns minuts més tard. La resposta, idèntica del porter. S’hauria pogut lamentar després, però el desenllaç va ser positiu. Victòria, la quarta seguida. Malgrat tot, l’ascens possible està allà. Una mica més a prop.