En gairebé cada resposta lamenta l’implacable i inalterable pas del temps. «Passa volant i no et deixa parar a pensar en la bellesa de les coses passades», diu Sebastián Cristóforo (Montevideo, 1993). Només va ser un curs a Montilivi, el passat, però el record és feliç. «A vegades, a la nit, et ve aquella cosa de què hauria passat si… Suposo que ens passa a tots», reconeix, revivint l’amarg final. «Però s’ha de pensar que la vida continua», afegeix. A l’hivern, després de mig any d’inactivitat, va fitxar pel Cartagena. Demà rebrà la visita del Girona, juntament amb Àlex Gallar i Antonio Luna, que no podran jugar, i Pedro Alcalá. Al vestidor sovint parlen del passat i el present del Girona: «I més ara que s’acosta el partit. Parlem, també, clar, de com podem fer-li mal, de com guanyar la possessió, de com intentar guanyar el partit».
Són a vuit punts del sisè, a falta de 18 per jugar. Com encaren aquest tram final?
Estàvem molt a prop del play-off, però hem encadenat resultats negatius que han fet mal anímicament. I aquest campionat no et perdona, quan perds dos o tres partits seguits. Ara els punts cada cop valen més i ens queda guanyar i esperar que ens afavoreixin els resultats dels altres. Mentre la matemàtica digui que és possible, lluitarem. Ens queden les últimes bales. Contra el Girona serà un partit complicat, perquè estan en una gran dinàmica, però lluitarem. A casa ens fem molt forts.
Com veuen el Girona?
Ha estat un dels millors equips en les últimes cinc o deu jornades. Haurem de defensar bé perquè els seus punts forts són l’atac, la transició, la combinació... Tècnicament són tots molt bons. Tenen una bona barreja d’experiència i joventut i se’ls veu compromesos, amb molta confiança. Si continuen així no és impossible que puguin evitar el play-off i pujar directament. Tinc una estima molt especial pel Girona i li desitjo el millor, perquè vaig agafar un gran afecte per la ciutat i l’equip. Avui som contrincants, perquè defenso el Cartagena i vull el millor pel meu equip, però va quedar una estima molt especial. Avui el temps va molt ràpid, i canvies d’equip ràpidament. De fet, ja som al final de la lliga un altre cop, però hom se’n recorda del que va viure. Cal recordar els moments bonics perquè quan hom se’n va s’adona de tot el que té. A mi em va impressionar des que vaig arribar: la ciutat, l’equip, tot. Però això és la vida i el futbol: tot molt ràpid, molt dinàmic. Serà un dia especial, amb sentiments creuats. Espero que el Girona compleixi l’objectiu que desitja. Es mereix l’ascens. Que ells pugin directe i que el Cartagena pugi al play-off. Això seria l’ideal. Tant de bo! (Riu)
I a Stuani, com el veu?
Continua fent gols. Com Rubén Castro, és un tipus que ha fet una carrera increïble i que continua intentant créixer. El gol i la qualitat són dues coses innates, però el que els diferencia de la resta és la professionalitat, l’entusiasme, la fam pel gol, la passió i les ganes de millorar, de superar-se i de no posar-se límits per l’edat ni per res. Per tot això són referents pels joves que anem darrere seu. Bé, jo ja no sóc jove. Penso que tant de bo no es retirin mai. Tant de bo pugui fer el gol de l’ascens del Girona. Ell se’l mereix més que ningú, tot i que per ell, com per tots els uruguaians, el més important és el col·lectiu. Ha donat molt al Girona, gran part de la història del club. Les xifres no són casualitat. Està en un molt bon moment i me n’alegro molt per ell, igual que per en Santi (Bueno) i en Nahuel (Bustos). Parlo bastant amb ells. En Santi va ser una peça fonamental l’any passat i aquest, tot i començar amb una lesió, torna a ser indiscutible. I en Nahuel, que l’any passat no va tenir el que volia, s’ha adonat del jugador que és.
Com recorda aquell «play-off» de la temporada passada?
Tot anava bé. Havíem tret un bon resultat de visitants, jugàvem de locals. Recordo l’arribada a l’estadi, impressionant, tot ple de gent animant com mai. Vam perdre per distraccions. Per estar desconcentrats en moments clau ells van trobar dues situacions. Després va ser molt difícil. Et queda un regust molt amarg, perquè ens pensàvem que podíem aconseguir-ho. Era el moment. No m’agrada recordar-ho perquè són moments de tristesa, quelcom dolent. Vam sortir últims del vestuari amb en Santi i en Cristhian, potser perquè l’inconscient i el cap no volien marxar del camp per no acceptar la realitat. És un moment que no desitjo a ningú. Són moments de plorar, de fer-se preguntes. Què ha passat? Per què ha passat tot tan ràpid? Podíem haver-hi fet alguna cosa més? Aquella nit no vaig poder dormir. No vam poder coronar, i tinc l’espina de no haver pogut obtenir el que era un dels meus objectius i un dels meus desitjos, però ho recordo com una etapa feliç, alegre fins a l’últim dia.
El no-ascens va ser el seu adéu. Hi va haver opcions i interès per continuar junts?
(Estossega, pensa, calculant les paraules) Sí, bé, al final era el meu desig. Jo era feliç a Girona. Si haguéssim pujat tenia contracte signat per un any més. Després van passar coses, vam parlar, no vam parlar, i al final vaig optar, bé, optar no, vaig esperar. I al final, res.
Per què no es va concretar el fitxatge? Va continuar vivint un temps a Girona.
Sí, per diferents motius, em vaig quedar a Girona un temps. Vam parlar en algun moment. I en algun altre moment no. Ja és passat. I ara estic pensant en el Cartagena. Mai se sap el futur de ningú.
