S’hi van posar tard, segurament massa, però el Girona va despertar a temps i va aconseguir guanyar el Valladolid gràcies a un gol, a tres minuts del final, d’Oriol Romeu. La diana del d’Ulldecona, que debutava a Montilivi, va decantar un duel espès dels de Míchel que van ser inferiors en el joc durant molts minuts. Embussats en la creació, el Girona va trobar la solució en una arma molt aprofitable com és la pilota aturada. El gol de Romeu arribava després que Míchel retoqués l’equip i fes servir el fons d’armari amb l’entrada de Samu Saiz, Manu Vallejo i Couto. Uns recursos molt benvinguts que van servir per desencallar un duel gris dels de Míchel que això sí, van saber endur-se. I guanyar quan no es juga bé i, fins i tot, s’és inferior, també s’ha de saber fer.
Míchel va acabar molt satisfet de la imatge i les sensacions ofertes a Palma dissabte passat i va decidir repetir el mateix onze titular, amb Romeu als comandaments i Reinier, Riquelme i Castellanos com a tripleta atacant. Durant l’escalfament, però, David López va notar molèsties al bessó i va cedir el seu lloc a Bernardo. El repte era donar continuïtat a l’impuls anímic de l’empat en l’afegit a Son Moix amb una victòria contra un rival directe en la cursa per la permanència. Va costar i molt entrar al partit. Els de Míchel es van veure sotmesos de seguida per una pressió asfixiant per part d’un Valladolid més intens d’entrada que els robava la pilota amb massa facilitat. El Girona no podia pensar ni combinar i així, era impossible trobar el camí del gol. O no. Després d’un primer xut visitant de Roque Mesa que Juan Carlos va desviar, el Girona començaria a avançar metres. No pas amb joc, però sí amb presència i accions a pilota aturada. Així arribaria el primer avís, amb un cop de cap de Romeu que Asenjo va desviar amb dificultats. La llauna s’obriria tot seguit després d’una magnífica acció de pressió d’Aleix Garcia que va robar una pilota i, en una acció d’extrem per la banda esquerra, va cedir al mig perquè Reinier definís molt bé lluny de l’abast d’Asenjo.
El gol del brasiler havia de tranquil·litzar un Girona espès i poc agressiu que s’havia vist superat fins aleshores pel Valladolid. Va ser un petit respir per als de Míchel que, després d’alguna aproximació més sense conseqüències van veure com els castellans reprenien el setge. L’espurna que va revifar els visitants va ser una genialitat de Monchu que va sorprendre Juan Carlos amb un xut de fora de l’àrea per empatar el partit.
L’empat feia justícia a la sensació de perill superior que feia el Valladolid davant un Girona espès que podria haver-se’n anat a la mitja part per sota en el marcador si Juan Carlos no hagués aturat un cop de cap de Plata. L’equip va sortir a la represa amb un punt més d’intensitat necessari per a competir. Pacheta havia guanyat la partida tàcticament a Míchel a la primera part sí, però a l’equip li havia faltat espurna per guanyar duels i precisió amb l’esfèrica.
La represa va començar amb un bon ensurt per a la parròquia local quan Juanpe va fer caure Plata dins l’àrea. Ni l’àrbitre Soto Grado ni el VAR van considerar que l’acció era mereixedora de penal i Montilivi va respirar. El Valladolid, tot i això, continuava collant els gironins i a còpia de córners els exigia sense aturador. Míchel no veia gens clar i va moure peça amb l’entrada de Samu Saiz i Manu Vallejo que va fer que l’equip passés a jugar amb quatre defenses i guanyés un efectiu més al mig del camp. El retoc va fer efecte i el Girona va començar a guanyar presència ofensiva. Abans però, Monchu va estar a punt de tornar a glaçar l’estadi amb un altre xut des de fora l’àrea que va sortir llepant el pal dret de Juan Carlos.
Un nou escenari
El Girona s’havia salvat d’una de bona. Amb ingredients de nivell a la banqueta per sacsejar encara més el partit, hi havia temps per a intentar-ho. L’entrada de Toni Villa i, sobretot de Couto, afegiria més carn a la graella. Manu Vallejo va estar a punt de fer el segon en una acció per la dreta que Asenjo va salvar amb dificultats. A partir d’aquí, el Girona es trauria definitivament la son de les orelles. L’equip va fer un pas endavant i va posar la sisena. Mitjançant les centrades de Couto per la banda dreta, els gironins fregarien el segon en dues rematades de cap de Castellanos que no van entrar per ben poc. Montilivi per fi somreia, a tres minuts pel final, en una altra acció a pilota aturada en què Romeu va enviar, de cap, al fons de la xarxa, una falta servida a l’àrea per Aleix Garcia i despenjada primer per Santi Bueno.
El d’Ulldecona s’estrenava a l’estadi amb un gol que havia de donar els tres punts. El Girona s’avançava i el triomf no es podia escapar. No ho faria. L’equip va continuar resistint els intents, tímids ja, d’un Valladolid que se’n va anar de Montilivi sense entendre com ho feia sense cap punt. La contundència del Girona a les dues àrees hi va ajudar. Primer per defensar les aproximacions visitants i després, bàsicament al tram final, ser letal davant el porter Sergio Asenjo. La victòria dona molt d’aire i, sobretot, confiança al Girona que la setmana que ve ha de visitar el Benito Villamarín, abans de l’aturada de la competició per partits de seleccions.
