Els records són com una mena de xarxa que llencem a un mar embravit i que no sempre recollim amb els peixos que buscàvem. Vaig deixar anar aquesta xarxa a l'endinsar-me en la lectura del llibre Periodisme sota sospita de Narcís-Jordi Aragó, probablement buscant referències concretes o revelacions extraordinàries, però hi vaig recollir sensacions i emocions encara vives i els records extraordinaris d'una època molt grisa, que semblava definitivament oblidada.

Vaig retrobar-me amb imatges, gairebé instantànies que s'havien anat engroguint en algun racó del meu cervell. Vaig recordar -per exemple- aquells dos policies muntats a cavall que vaig veure a la Gran Via de Barcelona, corria probablement l'any 1969 i els agents de l'ordre eren els guardians d'un estat d'excepció decretat pel franquisme, o aquella pintada denunciant el procés de Burgos en uns murs de Girona, allà on ara hi ha l'edifici de la Generalitat.

En aquella època la revista Presència trontollava cada setmana sota els embats terribles d'un règim que no oblidava ni els enemics més menuts. Recordo els ulls plorosos de la meva cosina, encarregada d'anar a lliurar les proves al temut Ministerio de Información i també tinc encara present la veu indignada del meu pare, l'impressor encarregat de fer i de refer la revista, com una mena de Sísif lluitant contra el llapis vermell del censor, que més aviat ens semblava l'espasa d'un àngel venjatiu.

Eren dies d'una Girona en gris i en negre, com les fotografies que il·lustraven aquelles primeres portades tipogràfiques. Però, malgrat tot, començaven a brillar llampecs acolorits i ressonaven ja amb força les veus de Raimon i de Lluís Llach, cantant els poetes silenciats. El sol sortia cada dia darrere la frontera i ens il·luminava amb la llum d'una Europa refulgent de cultura i de democràcia.

Després la història ha anat com ha anat, però segur que no hauríem sortit mai d'aquell pou de desesma sense la tossuderia de gent com la de Presència. Girona i Catalunya mai podran agrair del tot la tasca de Narcís-Jordi Aragó, Carmen Alcalde, Manuel Bonmatí, Just M. Casero, Pius Pujades, Joan Ribas, Jaume Guillamet i tants d'altres que van intentar lluitar contra aquella "xarxa espessa de despit i de mesquinesa". Glòria a tots ells!