Humanitzar els gossos és dolent perquè la nostra mascota no és un ésser humà, és només un gos. Són animals amb característiques diferents de les nostres. No responen de la mateixa manera al tracte humà que una persona. Per molt que vulguem, mai arribaran a ser com nosaltres.

Vull deixar ben clar que cal donar afecte als gossos. Allò important és que se sàpiga dosificar i trobar els moments adequats per donar-lo. Igual d'important és saber corregir correctament, de forma dosificada i en el moment oportú. No s'ha d'oblidar mai una norma bàsica per a la bona convivència amb un gos: on no hi ha disciplina tampoc pot haver-hi afecte.

Educar un gos no vol dir fer-li molts petons i permetre molts capricis sense exigir res a canvi. Desobediència en general, hiperactivitat, no poder quedar-se sol a casa, pors i agressivitats excessives tenen molt sovint el seu origen en el mateix, l'excés d’afecte i la humanització del gos. La major part de les víctimes de mossegades de gossos són els mateixos amos. Un comentari molt freqüent és: «No ho entenc, li hem donat tot el que necessitava: el millor menjar, tres passejos diaris, un munt d'afecte, dorm al meu llit, s'asseu al sofà al meu costat per veure la tele i li donem tot el que ell vol, viu com un rei i mira el que m'ha fet». Mai em cansaré de dir que el gos és el producte del seu entorn, del tracte que rep. Aquests problemes poden tenir com a conseqüència que a l'animal no se’l pugui aguantar més temps, acabant al carrer, la gossera municipal, sacrificat per un veterinari o, en el millor dels casos, reeducat amb ajuda d'un educador caní.

El gos és un animal social, fet que vol dir que viu en grups o gossades. Per a ell, la seva família humana és un grup de gossos, no de persones: ell ens veu com uns congèneres. Això implica que espera comportament caní i que se’l tracti de forma canina.

El gos només pot ser el que és, un ésser limitat que no entén la nostra llengua, ni tan sols els nostres gestos. Ell ha nascut per viure com un gos, comportant-se com a tal i relacionant-se amb els seus congèneres. És així perquè té com a avantpassat el llop. Encara que el seu aspecte exterior ha canviat, per dins continua sent molt semblant: la seva manera de ser, el seu instint i llenguatge no han canviat. Per això necessita que s’entengui aquesta manera de ser i que aprenguem a comunicar-nos amb ell, si no és així no arribarà a entendre'ns bé. Si no ens entenem, com serem capaços de conviure de manera satisfactòria?

Tots coneixem algun gos mimat en excés que no causa cap problema. És cert que no tots els gossos tenen el mateix caràcter i, per tant, no responen de la mateixa manera al mateix tracte. Tractar el nostre gos com a tal és ni més ni menys que una obligació, la seva forma de ser ens ho exigeix. No respondre a aquesta necessitat que ell té és com negar-li el que potser, més que qualsevol altra cosa, necessita per ser feliç, un cap de colla responsable, correcte i molt equilibrat.