La cara b de la inauguració del Mundial: autobusos perduts, un trànsit infernal i sense menjar a l’estadi

Es repeteix molt que el que va començar aquest diumenge és el Mundial més compacte de la història. I és cert. Que les diferents seus mai havien estat tan pròximes les unes amb les altres. I també ho és. Però a Qatar, després de cinc dies aquí, ja està més que clar que res és el que sembla. En realitat, gairebé res és a prop aquí, ja que, tot i que sobre el paper (o sobre Google Maps) ho sigui, les dificultats emergeixen en gairebé cada desplaçament.

El xou de Morgan Freeman i companyia se celebrava a l’estadi Al-Bayt d’Al-Khor, l’únic que és realment fora del nucli urbà de Doha. Un camp, d’altra banda, amb capacitat per a 60.000 espectadors en una ciutat on en viuen uns 200.000, una de tantes desproporcions de l’emirat. Com gairebé tots els altres, està construït enmig del no-res més absolut, entre hectàrees de sorra i hectàrees de sorra.

L’hora local prevista per a la inauguració eren les 17.40 (sempre dos menys a Espanya) i el meu company Joan Domènech i jo vam decidir sortir del centre de premsa a les 14.15. Un marge de tres hores i mitja per a un trajecte de 44 quilòmetres amb autobús. Temps molt més que de sobres. Sembla obvi, ¿no? Doncs, no.

Direcció equivocada

Després de gairebé una setmana a Doha, un ja es comença a ubicar una mica. I em vaig adonar de seguida que el xòfer estava prenent una direcció que intuïa contrària a la que havia de prendre. Tampoc li vaig donar més importància, perquè a Qatar estan obsessionats a ordenar el trànsit (de persones, de cotxes, de tot) amb llargs circuits tancats i vaig pensar que potser la ruta que havia pres era la destinada per als autobusos.

Em vaig començar a mosquejar quan vaig veure que deixàvem enrere l’Ikea de la ciutat, perquè havia passat uns dies abans per anar a la concentració de la selecció de Polònia i sabia que aquest no era el camí correcte. Després ens va fer un ‘tour’ per altres llocs de la ciutat, com l’impactant estadi de Lusail (seu de la final) o la Universitat, on es concentra Espanya. Llavors va quedar clara una cosa: el conductor de l’autobús s’havia perdut.

Havíem fet ja una hora de trajecte debades quan uns companys mexicans (calculo, exagerant només una miqueta, que mitja Ciutat de Mèxic està per aquí aquests dies) es van aixecar a parlar amb el xòfer. Sí, s’havia perdut. El que passa és que aquí, quan algú s’equivoca, ni pregunta ni demana ajuda: continua endavant i a veure què passa.

Autopistes de sis carrils

Redreçat, finalment, el rumb, vam entrar en una de les tres autopistes de sis carrils que uneixen Doha amb Al-Khor (tan desproporcionat com sona) i al cap de poca estona vam veure al fons, com una aparició entre la sorra, el preciós estadi Al-Bayt. «Ja gairebé hi som», ens vam dir el Joan i jo. Estàvem més equivocats que el conductor de l’autobús. Alguns fins i tot van aplaudir. «S’està precipitant», va predir el Joan. Quanta raó tenia...

De nou ens vam veure immersos en un d’aquells circuits de la mort dels quals parlava abans. Els vehicles que omplien sis carrils d’autopista s’havien de posar en una carretera de quatre i passar per una rotonda al final, per tornar pel carril contrari, de nou, de sis vies. Després, aquests sis carrils confluïen en un de sol, amb el seu consegüent embús, i es repetia el circuit rotondil.

Tot això, a més, amb la frustració de veure constantment l’estadi a la nostra dreta, a una caminada de només 10 minuts. Hi va haver companys, així ho van explicar després, que van convèncer el seu xòfer perquè obrís les portes de l’autobús enmig de l’autopista i hi van arribar camps a través. Al nostre també es va intentar, però el conductor no volia més errors reprotxables en la seva feina: ens vam perdre i ja havia completat la quota del dia.

Vam arribar a les portes de l’estadi exactament a les 17.00 hores, dues hores i 45 minuts després d’haver sortit del Centre Nacional de Convencions de Doha, que és, convé insistir-hi, a 44 quilòmetres. Però encara quedava una bona tirada per recórrer. Encara teníem un bon tros fins a arribar al nostre seient a la tribuna, enmig d’ostentacions com una preciosa i enorme font de rajoles vermelles i negres que mai ningú veu, perquè mai ningú passa per allà excepte aquestes setmanes.

Vam haver de passar quatre controls diferents de seguretat abans d’asseure’s. «Jo no he vist res semblant a això en cap Mundial. I aquest és el cinquè al qual acudeixo», em va dir el Joan, tan amoïnat com jo per haver fet tot aquest viatge per no poder veure la inauguració. Al final, ho vam aconseguir, amb només cinc minuts de marge, però ho vam aconseguir.

I, a sobre, sense menjar

Morgan Freeman va fer les seves blanquejadores coses, van aparèixer ‘Naranjito i d’altres, ho vaig posar tot per escrit i vaig voler aprofitar el marge que hi havia abans de començar l’apassionant Qatar-Equador per picar alguna cosa. Vaig anar a un dels bars de l’estadi i em van dir que, malgrat el que deien els rètols, allà no hi havia més menjar que bosses de patates. Bé, de moment em serveix.

El que en realitat passava era que el menjar encarregat per a la inauguració no havia arribat a l’estadi, per algun problema de logística o del que fos. Va passar el mateix a la cafeteria de premsa després del partit, on només hi havia alguna peça de fruita i papilla de pastís de formatge (no l’anunciaven així) empaquetada en terrines de cartró que no venia gens de gust.

El viatge de tornada va ser bastant més assumible, perquè el trànsit s’havia dissipat i perquè ens va tocar un conductor que se sabia el camí. Poc menys d’una hora d’autobús cap al centre de premsa i uns 40 minuts més fins a l’hotel. Prou bé. Quan entrava per la porta del que ja és el meu Five Guys de referència, vaig mirar el rellotge i eren les 23.50 hores. És a dir, havia invertit més de nou hores i mitja a anar a veure un partit de futbol. No, aquí res és tan a prop com sembla.