Tots acabem desenvolupant un criteri analític que ens porta a menystenir determinats productes audiovisuals de la nostra infantesa o joventut, sobretot perquè assumim que, si ens sembla una porqueria ara, és en gran mesura perquè ja ho era abans. Acostuma a passar, sobretot, amb el cinema d´acció, gènere amb una sèrie B molt robusta i que sovint basa la nostra adoració més en contextos vitals que en resultats artístics. Per això, en el seu moment, molts vam xalar amb Kickboxer, una mena de versió hiperviolenta Karate Kid que a finals dels 80 va catapultar a l´estrellat un dels musculosos emergents de l´època, Jean-Claude Van Damme. Era, en essència, un relat de venjança, amb un jove lluitador veient com moria el seu germà a mans d´un imbatible rival i el tradicional entrenament posterior per estar a l´alçada de les circums­tàncies. D´aquell film van prevaler dues escenes: aquella en què Van Damme lluita borratxo i ballant contra uns delinqüents de baixa estofa (segurament un dels episodis més ridículament sublims de la seva trajectòria) i la batalla final, amb l´heroi i el dolent amb les mans plenes de vidres trencats per estomacar-se.

D´alguna marciana manera, Kickboker s´ha erigit en un clàssic de la sèrie B moderna. I després d´una lamentable seqüela oficial sense el seu protagonista (i nombrosos imitadors de sèrie Z), ara s´ha estrenat als Estats Units un remake en tota regla.

Dirigida per John Stockwell, Kickboxer (a Espanya no portarà el subtítol «Venjança» que sí té al seu país) repeteix sense escrúpols l´esquema narratiu de la seva predecessora, per més que intenti ampliar el ventall de secundaris (hi apareix Gina Carano en un personatge tirant a insuls) i vulgui semblar menys eixelebrada. Es podria dir que, entre les seves poques virtuts, hi ha la d´anar al gra: dura set minuts menys que l´original, renuncia a gran part de les introspeccions del protagonista i consisteix, finamentalment, en una successió espectacular però irrellevant de lluites sagnants. Només pot agradar als molt seguidors de Van Damme, que ara s´hi reserva el paper de mestre; als rastrejadors d´actors de culte (el dolent és Dave Bautista, el Drax de Guardians de la galàxia) i als incondicional del cinema d´arts marcials amb ínfules. Està punxant comercialment i no sorprèn: aquesta és dolenta sense excuses.