Fa uns pocs anys, Liam Neeson va anunciar la seva intenció de fer menys pel·lícules d’acció i centrar-se en altres tipus de papers. Potser perquè ja no hi havia volta enrere amb la seva popularitat en el gènere, o potser perquè es va adonar que era absurd tancar aquesta aixeta, l’actor no només n’ha fet més que mai, sinó que cada vegada ha acceptat participar en projectes més pobres i rutinaris que no se’l mereixen. Ara bé, Neeson és d’aquells intèrprets que està bé encara que el guió no estigui a l’alçada perquè la seva sola presència ho dignifica tot.
És el que passa a El mediador, una d’aquelles pel·lícules que als anys 80 i 90 hauria anat directe al videoclub i que només és aconsellable veure un diumenge a la tarda després de fer allò tan vintage anomenat zàpping. Aquesta mediocritat escrita i dirigida per Mark Williams és una variant de la ja mítica Venganza afegint una neta a l’equació (Neeson està en un moment propi del Roger Murtaugh d’Arma letal i només li falta dir que «soc massa vell per a aquesta merda») i sense el seu esperit festiu. Un dels problemes fonamentals de El mediador és que resulta plana i poc versemblant, com si els seus responsables creguessin que mostrar Neeson amb una pistola fos una entitat dramàtica que no necessita més explicacions.
L’actor interpreta Travis Block, un agent del Govern que es dedica a rescatar col·legues infiltrats en missions molt perilloses que han vist exposades les seves veritables identitats. Té ganes de retirar-se perquè vol dedicar el temps a ser un bon pare i un bon avi, però el seu superior s’entesta a donar-li més feina perquè, ja se sap, té unes habilitats molt concretes que el converteixen en un malson per als dolents de torn. Però quan descobreix que l’agència per la qual treballa té més draps bruts del que mai s’hauria imaginat, Block es veu obligat a prendre decisions molt dràstiques per salvar la seva família.
Més enllà d’un parell d’escenes d’acció rodades amb un mínim vigor i la solvència habitual de Neeson, El mediador és una sèrie Z amb ínfules que té alguns dels diàlegs més insulsos i ridículs que ha donat últimament el gènere. Tot és tan insubstancial i absurd que t’arribes a preguntar en quin moment algú va mostrar la seva disponibilitat a pagar diners per un guió com aquest.
I això que l’equip tècnic és generalment notable (la banda sonora de Mark Isham, per exemple, funciona molt bé) i que compta amb bons secundaris com Taylor John Smith, Emmy Raver-Lampman, Tim Draxl, Claire van der Boom o Aidan Quinn, amb qui Neeson ja va treballar a Michael Collins.
