L'1 de juny de l'any vinent farà 40 anys de la posada en marxa del primer itinerari Talgo que sortia de Barcelona per fer el canvi d'amplada de les rodes al canviador automàtic de Portbou. Era el Catalán Talgo de Rodolament Desplaçable que anava fins a Ginebra. Cinc anys després es posava en marxa el clàssic Barcelona Talgo, que a Portbou sempre se l'ha conegut com El París. Però no deixa de ser curiós, per no dir revelador, que el primer tren ràpid viatges fins a Suïssa. Què nassos anaven a fer els catalans a Suïssa a finals dels anys 60? Aquí no ens dedicàvem a fer turisme europeu i, de fer-ne, l'últim lloc on hauríem anat és al país dels rellotges de cucut, llevat que fossin molts els que necessitaven refugiar fortunes sospitoses.
El París sempre va ser el més interessant de tots els talgos. Es va perpetuar com un comboi nocturn. En aquells primers anys sempre va estar envoltat per un aura de misteri i epopeia que només es pot palpar a les fronteres. Sobretot en èpoques que creuar-les significava molt. Era passar de l'agònica dictadura (immediatament transició dins del règim) a una França democràtica. Es tractava de deixar enrere els amenaçants tricornis i la truculenta secreta de la policia nacional. Els de la secreta pujaven al Talgo a sota de la marquesina de l'estació internacional i baixaven a la caseta del canviador automàtic, a tocar el túnel del coll dels Belitres. Això servia per identificar i atemorir a tots els passatgers. Que també és dir molt això d'atemorir, ja que recordo haver escoltat a Joan de Sagarra una anècdota interessant: A finals dels setanta, se li va acostar un secreta i es va sentir amenaçat o directament detingut. En realitat l'agent se li va acostar per felicitar-lo per "la feina que estaven fent" en aquell nounat diari anomenat El País. Sagar?ra no ha sabut mai qui era aquest secreta. Un servidor, en canvi, té una lleugera sospita.
En aquell moment El París només estava a l'abast de la gent de sempre amb els diners de sempre i de l'emergent esquerra divina d'excursió intel·lectual o gastronòmica a la capital francesa. A Portbou, El París era observat com una calessa mitològica plena de gent important.
40 i pocs més? Efectivament! no massa anys més. El futur de l'estació de Portbou és un misteri relatiu. El canviador automàtic (es diu automàtic però sempre ha requerit de la presència d'en Moradell o d'en Paco Serrano) i els trens Talgo tenen els dies comptats a Portbou. La seva desaparició depèn de quan s'acabi de construir la línia d'alta velocitat a la Jonquera. Amb això morirà un símbol més de la història de la frontera.
