He tingut oportunitat de gaudir aquest període de vacances de Nadal amb el meu fill Ignacio als Estats Units, concretament a les ciutats de San Francisco i Los Angeles. Quan no veus un dels teus fills durant més de cinc mesos valores encara més el temps que hi estàs reunit, i també la sort de poder fer un viatge que permet oblidar-te per uns dies de la rea?litat quotidiana més pròxima, encara que és difícil aquest oblit de manera completa perquè Internet et permet tenir coneixement immediat de tot allò que està ocorrent a milers de quilòmetres de distància. Per això, he d'agrair que el temps que hem gaudit en el viatge, amb excepció del primer dia, hagi estat molt agradable, i fins i tot gairebé estiuenc a Los Angeles, a diferència del que ha passat a Catalunya durant bona part d'aquestes festes, i que m'hagi permès realitzar llargs passejos, cosa impensable per cert per a molts americans que només utilitzen el cotxe (i ho comprenc per l'extensió dels recorreguts a realitzar diàriament), i, a manera de sociologia del carrer, comprovar en viu i en directe que bona part del treball més visible, el realitzat per agents i guardes de seguretat, els serveis públics, les obres de construcció i l'hostaleria, hi ha un predomini important de ciutadans americans de raça negra en el primer cas i de ciutadans d'origen llatí (que tinguin la nacionalitat americana o no ja no vaig tenir temps d'esbrinar-ho) en els restants. Això sí, en les cafeteries i restaurants de moltes de les zones turístiques per les quals passegem el públic habitual era el de joves de trenta anys que podien haver sortit perfectament de la sèrie Friends i que també podien encaixar perfectament en el model denominat WASP (blancs anglosaxons protestants). Per cert, en la missa del gall del dia 24 de desembre, a la qual vaig assistir a la catedral de San Francisco, la presència majoritària era de ciutadans d'origen asiàtic, seguits pels d'origen llatí, o almenys això és el que em va semblar després de fixar-me amb detall en el públic assistent tant a l'inici com el final de la missa.

Com els he dit, la meva desconnexió de la realitat espanyola i catalana només ha estat parcial, perquè en acabar l'esgotadora sessió diària de coneixement turístic de les dues ciutats solia connectar-me a Internet i llegir les notícies més importants esdevingudes en els esmentats àmbits territorials. Per això, vaig tenir oportunitat de seguir les primeres reaccions a la firma del pacte nacional per la immigració de Catalunya, valorat positivament per la gran majoria d'organitzacions polítiques i socials, incloen-hi alguna de les que no el va signar, com és el cas de Comissions Obreres de Catalunya. Temps hi haurà per valorar amb més detall el contingut del Pacte però vagi ja per avançat la meva felicitació als qui han contribuït més directament que hagi vist finalment la llum, que sens dubte han estat el secretari d'Immigració de la Generalitat, el Sr. Oriol Amorós, i la directora dels treballs d'elaboració del Pacte, la Sra. Meritxell Benedí. Vaig tenir la sort de participar com a coordinador del grup dedicat a l'anàlisi de les qüestions vinculades al mercat de treball, i puc afirmar amb satisfacció que em reconec plenament en gran part del text dedicat a aquesta matèria en el document final, i fins i tot crec que hi ha recollides algunes frases literals dels documents inicials que vaig elaborar com a coordinador i que després van ser debatuts pel grup de treball i, més endavant, pels diferents àmbits de reflexió polítics i socials. I només vull ara insistir en una idea capital: la importància de la regularitat administrativa de les persones immigrants que s'incorporen al mercat de treball, com a element central de cohesió social i d'evitació de fractures socials.

També vaig tenir oportunitat de conèixer les dades oficials del padró municipal d'habitants a 1 de gener de 2008, i la dada que més d'un 15 % de la població espanyola és immigrant, i que el seu creixement en l'últim any ha estat en gran mesura el determinant de l'increment numèric experimentat. Sobre aquesta dada i de com adequar les noves realitats socials i culturals de la població vaig pensar als últims dies del viatge a Los Ángeles, una ciutat on l'anglès, l'espanyol i l'spanglish se senten de manera indistinta, i on en pràcticament tots els restaurants on vam menjar els cambrers es dirigien primer en anglès i si sentien alguna paraula d'espanyol immediatament utilitzaven amb tota normalitat aquest idioma. No hi havia cap problema de llengües, i el coneixement de les dues era considerat, així m'ho va semblar, un senyal d'enriquiment professional i cultural.

Es preguntaran els lectors i lectores d'aquesta entrada a què ve el títol, ja que fins ara només els he parlat del viatge i de la meva percepció de la realitat autòctona des de milers de quilòmetres de distància. Els responc immediatament i els dic que els germans Gasol són un clar exemple d'allò que és avui dia la globalització televisiva i de com pots estar veient la mateixa competició esportiva, en aquest cas la lliga americana de bàsquet professional, en qualsevol lloc del món. El diumenge 28 de desembre celebràvem el sopar de comiat del viatge en un restaurant de Los Angeles, la bona qualitat del qual no impedia, i reconec que no em va agradar, que sonés fortament la música i que hi haguessin dos canals de televisió que retransmetien els espectacles esportius que més apassionen la major part de la ciutadania nord-americana, el bàsquet, el beisbol i el rugbi. En un d'aquests canals estaven retransmetent el partit de Los Angeles, amb una participació molt destacada de Pau Gasol. Dos dies després pel que fa als fusos horaris espanyols (i nou hores per al meu cos per la diferència horària) la impossibilitat de dormir em va portar a veure durant algunes hores de la matinada la televisió, i incloc aquí el partit en directe que jugaven els Menphis Grizzlies, amb una intervenció també molt destacada de l'altre germà Gasol, en aquest cas Marc.

Ja veuen, en menys de 48 hores, i des de llocs molt llunyans, els germans Gasol m'acostaven a aquesta realitat social que s'anomena globalització i que té moltes altres cares, econòmiques, polítiques i socials, que ara no és el moment d'abordar, però que està condicionant les nostres vides i costums diaris i quotidians molt més, probablement, del que pensem.