Sense més pretensions que col·laborar a la necessària reflexió sobre les formes de vida a la nostra societat, he triat aquest títol per desenvolupar aquest article d'opinió, al principi del nou any 2009. Fa uns dies vaig tenir un problema amb una impressora. Examinada pel servei tècnic corresponent, aquest em diu que és millor adquirir una de nova que no pas reparar-la. Li dic que només fa dos anys que la vaig comprar. Però ell m'insisteix que la solució més adequada és llençar i comprar. Aquesta mateixa circumstància sol ser habitual pel que fa a petits aparells electrònics i també en tota classe d'electrodomèstics. Cada vegada més el període de vida garantit dels béns d'ús habitual és més curt. La pràctica i la filosofia de la provisionalitat ho inunda tot. Se'ns aboca irremeiablement a un consum obligat, planificat i necessari per mantenir tot l'engranatge de la societat de la provisionalitat permanent.
El creixement permanent i sense límit sol ser l'objectiu pel qual es mouen les grans organitzacions econòmiques, que amb les seves estratègies contaminen i fomenten aquesta forma d'actuar i planificar entre la resta d'institucions econòmiques, les organitzacions polítiques i els individus. Cada mes, cada any, cada exercici es valora en funció de l'increment respecte a l'anterior. I el factor humà, ¿on queda? També sol convertir-se i és tractat com un element o un bé de consum més: la provisionalitat és la norma i la utilitat i el benefici que es poden obtenir de la persona són les úniques referències que una societat materialista i utilitària té en consideració. Tot es fa en funció d'obtenir el màxim benefici, sotmetent-se tot al déu diner. Fins i tot les persones queden dintre de l'àmbit de l'usar i tirar.
Malgrat que moltes persones promouen campanyes per un consum i ús responsable dels béns, el clima general no és propici a aquestes bones intencions. Fins i tot en l'àmbit de les relacions personals i el tractament de les persones s'ha expandit la filosofia de l'usar i tirar. Tot se sol considerar amb data de caducitat, tot sol considerar-se com a provisional, res no té la consideració de permanent o amb voluntat de permanència. El filòsof grec, Heràclit, ha triomfat amb el seu lema "panta rei", tot flueix, en contraposició al filòsof Parmènides que afirmava que tot roman. Ni les persones, ni les institucions, ni les idees semblen estables, ni tan sols valors tan àmpliament compartits com la llibertat, la justícia o la solidaritat tenen una lectura inequívoca i clara. ¿Quins valors ensenyem als nostres joves i infants? Usar i tirar en temes materials podria explicar-se, però en relació amb les persones? Esperem que la il·lusió i el respecte per les persones s'incrementin com un regal d'aquesta nit de Reis.
