COLLADA DE TOSES

Tot i coincidir amb el conseller en l'admiració per les carreteres franceses (harmonioses, arbrades, ajustades al territori), em permeto discrepar del Sr.Nadal quan a les bondats de la carretera de la Collada (44 quilòmetres i 200 i escaig de revolts). Ara que els túnels de Bracons (una obra magnífica) han mostrat la viabilitat d'una obra pública, ajustada al territori i gratuïta (per cert, quina vergonya nacional els 11 euros que s'han de pagar per passar pel túnel del Cadí!); ara que la tecnologia permet fer túnels i viaductes inversemblants (el passeig del TGV i del tren convencional per les entranyes de Girona, per exemple); ara és l'hora de comunicar racionalment (d'una punyetera vegada!) el Ripollès i la Cerdanya.

Vint-i-dos de novembre de 2002. El conseller Nadal, en aquell moment portaveu del Grup Parlamentari PSC-Ciutadans pel Canvi al Parlament de Catalunya, relatava, al lectors del Diari de Girona, que acabava d'assistir al Congrés anual del Partit Socialdemòcrata andorrà: "Això vol dir que vaig fer dues vegades, de pujada i de baixada, la collada de Toses". Feia poc que s'hi havien fet unes interminables obres de pavimentació i adequació: "Vaig quedar molt gratament sorprès. Em vaig sentir transportat a França. Una esgarrifança d'orgull va recórrer el meu cos". I s'explicava: "La cuneta americana, les proteccions de doble ona, el paviment, la pintura, els eixamplaments i àrees d'aparcament en els espais sobrants, tot em recordava amb contundència el meu model idealitzat de carretera". I afegia: "Puc assegurar-vos que l'aproximació a les primeres neus d'aquest novembre va ser un passeig deliciós, un festival tranquil per assaborir el paisatge i la conducció".

Set d'agost de 2009. De Girona a la Cerdanya, per la Collada. Viatge de vacances. No hi ha corba que no me'n recordi del conseller i del seu escrit. No tinc temps d'apreciar la cuneta americana i les proteccions de doble ona perquè m'he de concentrar (com en el pilotatge d'avions) a no perdre el lloc a la calçada i l'equilibri després de tant anar cap a la dreta i cap a l'esquerra. La família en els seients de darrere, com un cor de Gospel, bascula harmoniosament de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta. Sí que aprecio -i molt- la manera com alguns conductors de cotxes i motos gaudeixen de la pavimentació, la pintura i els eixamplaments per fer el seu ral·li particular. Aquí una moto que es plega, allà un cotxe que xerrica, i anar marxantÉ De debò que cerco aquell punt de relaxació i assaboriment del paisatge que exaltava el conseller, però no el trobo. Ans al contrari, em convé anar amb tots els sentits ben desperts.

Com que en aquest país les coses que van malament són sempre susceptibles d'empitjorar, de cop darrere d'un revolt hi ha una cua serpentejant de nou o deu cotxes. Mira que bé: tenim a davant l'autobús que duu els passatgers del tren de Ribes a Puigcerdà, no pas en pocs minuts per la vall i en línia recta sobre rails, no, home, no; els duu carenant amb la carretera corba a corba, frenada a frenada, com els bons, com els romàntics. I això els durarà als pobres patotrènics, mínim, fins al novembre que és previst que s'acabin les obres! Ser usuari de tren a Catalunya és una via segura a la santedat. Per la collada, hi ha revolts tan tancats que si el bus coincideix amb algun vehicle gros ha d'aturar-se i maniobrar, com a les pel·lícules en blanc i negre. Així anem tirant.

L'estat d'ànim ja té aquestes coses. A mi, el túnel del Cadí em va semblar magnífic fins que em van dir el preu del peatge. La platja de Sant Feliu es veu estupenda fins que amb l'aigua a genoll quedes entortolligat en un mar de sargassos. Pujar als Àngels conduint amb mig braç per la finestreta i bona música no és el mateix que fer-ho de passatger sacsejat fins quedar com una sopaÉ Hi ha coses que canvien segons el punt de vista, certament. Però la collada de Toses, com a carretera, objectivament parlant, és un remarcable nyap, un impresentable vial d'unió entre dues comarques gironines.

No pas endebades el túnel és la infraestructura més reivindicada en els darrers 40 anys. El Ministeri de Foment compta de començar l'obra -oh, finalment- l'any 2010 i de tenir-la enllestida -creuem els dits- el 2012. Des del llunyà 1969 en què la Diputació de Girona va crear Prodygesa per promoure l'obra, des del també llunyà 1975 en què el Govern espanyol atorgava a Prodygesa la concessió de l'obra per 35 anys, des del més pròxim 1979 en què va començar la disputa entre Toses i Cadí, des del anys més pròxims en què la Generalitat va apostar per Incasa i el Cadí en lloc de Toses, ha plogut molt. El túnel, els enllaços i el pressupost també s'han aprimat: dels 10 quilòmetres de túnel, 25 km de projecte total i 132 milions d'euros de 1979, s'ha passat en el projecte definitiu de 2009, a 1,8 quilòmetres de túnel, 22 km de projecte i 78 milions de pressupost. La carretera està previst que passi pel costat de la via del tren en direcció a la Molina i la velocitat en alguns trams no podrà passar de 60 km/h (en aquest país, sempre amb una sabata i una espardenya!).

Tant se val. Ara és l'hora del túnel de la Collada, un túnel que comuniqui racionalment Girona amb França, amb el Pirineu i amb Andorra; que acosti 60 minuts la neu a les terres gironines de mar, i el mar a les terres de muntanya; un túnel que revitalitzi comerç, indústria i turisme; un túnel que doni opció de viatjar com al Primer Món als qui no vulguin gaudir de l'espectacle romàntic de corbes i marges.