L'Ajuntament d'Aldaia ha posat al servei dels seus 27.000 habitants, quatre cerimònies civils, tres de les quals es corresponen amb "sagraments catòlics".
Es tracte de "l'Acollida Ciutadana" que correspon al "Bateig"; "el Compromís Ciutadà" equivalent a la "Confirmació"; el ja conegut "Matrimoni Civil", que gaudeix d'àmplia acceptació en nombroses parelles d'arreu de l'Estat i també l'"Acomiadament de la Comunitat a un difunt", contrapartida dels enterraments religiosos amb "Missa de Difunts" o "Litúrgia d'exèquies" que tot i no ser un "sagrament", és una manifestació religiosa de primer ordre.
Amb la posada en marxa d'aquestes cerimònies, els aldaiers, intencionadament o no, esdevenen pioners de la història d'un canvi de mentalitat social que pot capgirar el fet que la tradició catòlica sigui la principal protagonista en les diferents festes i rituals que marquen el pas de la vida.
Segurament molts pensaran que aquestes celebracions són una banalitat , una moda dels esnobs de torn. Altres hi veuran una aferrissada estratègia, anticlerical i antireligiosa, promoguda pel laïcisme militant.
No combrego (mai tan ben dit) amb cap d'aquestes posicions d'ortodòxia religiosa, ni de mentalitats ancorades en el passat. Tampoc crec que sigui un atemptat contra la simbologia o idiosincràsia catòlica. Al contrari, crec que es tracta d'una bona notícia.
Des del respecte a la Constitució i també des de una vivència cristiana en una societat plural, celebro la posada en marxa d'aquestes quatre litúrgies laiques.
No només ho celebro, sinó que porto el tema a la palestra perquè els representants polítics de les nostres comarques en preguin nota, demanin el protocol als seus col·legues aldaiers i considerin la possibilitat de portar-les a la pràctica.
M'hi posiciono a favor, observant l'alt grau d'insatisfacció que es detecta en la nostra societat, tal com la descriu el filòsof José Antonio Marina:
"La inseguretat es manifesta per no saber què pensar (dubte), no saber què creure (incertesa), no saber què fer (indecisió). Tres situacions que als humans ens omplen de desfici i angoixa".
Si les institucions tradicionals, especialment les religioses, amb la praxi de la seva ortodòxia, no saben engrescar els compromís social que escampi la boira del dubte, la incertesa i la indecisió, toca als ciutadans i a les famílies, crear nous referents, perquè vivint en una societat plural , tots i cadascun tinguem possibilitat d'exercir "l'obligació d'escollir" (Sartre).
Pensem en la conveniència i urgència de promoure rituals en la nostra societat, si tenim en compte que tota litúrgia o representació social, sigui religiosa o cívica, és un acte cultural que integra i dóna coherència a la societat, tot reforçant la personalitat col·lectiva del poble que l'exerceix (Èmile Durkheim).
Si també pensem que en tota cerimònia d'un ritus hi ha transmissió de símbols, sentiments, emocions, actituds i relacions que donen als que hi participen conscientment un valor catàrtic que els allibera del "jo individu" per endinsar-los al "nosaltres", però no només un "nosaltres família", sinó "nosaltres comunitat" o "nosaltres poble". (LL.Duch).
Com a final d'aquesta apologia a les cerimònies, siguin convencionalment "religioses" o "seculars", vull remarcar que tota persona que s'integra activament i vitalment a un ritual, percep una referència al "sagrat", és a dir, a uns valors o uns ideals, que donen sentit a la seva vida.
Saber on vas és el primer pas per al creixement personal i la millor medicina per a la bona salut social.
Donem, doncs, la benvinguda a tota iniciativa de cerimònies civils, en el benentès que tota competència és un repte que estimula la creativitat i l'autenticitat de la vida personal i social.
Potser també alleugerirà l'enorme càrrega cerimonial que suporten els pocs capellans de les nostres comarques. Així sigui.
