21 de setembre de 2009
21.09.2009

La fragilitat de la civilització

21.09.2009 | 02:00
La fragilitat de la civilització

Una amenaça destructiva i constant gravita sobre aquesta forma tan fràgil i tan necessària de vida en comú que és la civilització. Sabem que no hi pot haver civilització sense ciutats i pobles i, malgrat tot, ens trobem davant la realitat demolidora que cada vegada més, al nostre país, vivim entre la perplexitat i la consternació de contemplar com se subverteix aquest concepte inapel·lable. Avui i aquí, amb els apocalíptics plans d'infraestructures invasores, s'està fent camí cap a la conversió de ciutats i pobles en un futur conglomerat petri i amorf, sense rostre ni ànima, qui sap si fins a un procés agònic del batec humà que identifica la civilització.
Amb la màscara de la modernitat s'han perpetrat disbarats urbanístics i d'infraestructures sense aturador i -cal dir-ho- sense distinció entre la negra nit i la democràcia. És clar que aquesta destrucció infame no es produeix pas per gernació espontània. Tot va començar fa anys amb els grans experts, ments privilegiades que van decidir capgirar ciutats i pobles, mentre dissenyaven des dels seus confortables despatxos uns plans utòpics tenyits de paternalisme cap al populatxo, però mai apropant-se a les persones per saber com eren les seves vides, quina teranyina de pertinença col·lectiva havia arrelat a l'entorn d'aquella irrepetible civilització en el decurs d'anys i panys d'història. Calia enderrocar, esventrar, desertitzar el que fos per tal de justificar construccions bàrbares, tant urbanístiques com viàries. O, el que ve a ser el mateix, s'havia de demostrar que l'autoritat no admet rèplica.
Pel que fa a l'aprovació del traçat de determinades autovies, fins i tot quan des d'un principi aquestes han estat demostrativament innecessàries, l'arbitrarietat es manté com a dogma preponderant en la presa de decisió oficial. Costa de creure que tot plegat només valgui per arribar a la imposició i l'esclavatge del cotxe.
Però algú ja va definir aquest tipus d'actuacions implacables de certs temibles savis, especuladors i/o polítics com "la daga del progrés", una daga que no actua mai per caprici, sinó per obrir pas a la pressa patològica del nostre temps. La depredació, doncs, al servei de sa majestat el cotxe.
L'Empordà no ha quedat indemne d'aquest fenomen. Semblaria com si les nostres institucions, talment il·luminades per una pruïja tothora amatent al benestar dels ciutadans, volguessin protegir amb deler el nostre esdevenidor, com ara construint autovies allà on no toca. Com, posem per cas, una prescindible però ben generosa autovia de quatre carrils -correm-hi tots!?- que solcarà sense misericòrdia un territori que és al rovell de l'ou del Baix Empordà. I és aquí on radica l'amenaça de convertir aquesta bellíssima part del país en una mena de solar sense ànima, talment el desglaç de la civilització dels pobles que en quedaran irremeiablement ferits. Les persones que hi habiten observen, amb ràbia i impotència, quina perspectiva desintegradora els espera, d'intempèrie humana, davant l'anorreament de tot allò que al llarg dels anys ha teixit la llarga història d'unes vides individuals i col·lectives, i d'un paisatge -el seu?- que les identifica. Però la decisió l'ha presa un conseller -poca broma- que fins i tot no s'ha estat de manifestar sense embuts la seva preferència justament pel traçat de l'autovia que ara se sotmet per segona vegada a informació pública. I mentrestant, no hem sentit la veu de cap dels representants polítics de l'oposició. Vet aquí, doncs, un bon exemple d'autoritarisme exercit a capella, a contracorrent de dictàmens tècnics i científics i del sentiment expressat per la majoria d'habitants del territori. Uns ciutadans, segons que sembla, considerats com una abstracció metafísica o com una nosa que més val ignorar.
Tots estem compromesos en aquesta gran xarxa composta per nuclis diversos que configuren història, cultura, tradició... Si hem convingut que som part d'aquesta civilització, crec que ens pertoca fer sentir la nostra veu. No ens cal cap més qualificació que el sentit comú i la nostra dignitat personal.
I perquè si mai en aquest Empordà petit ja res no fos com era, només podrem dir que sempre ens quedarà la memòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook