la notícia de fusió de Caixa Girona amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu és una bona notícia per a les nostres comarques. En contra del que han expressat altres empresaris i polítics del territori, la visió que amb la meva germana teníem de la caixa de casa era la d'una caixa excessivament petita.
Les caixes del país han evolucionat en els darrers temps amb una expansió notable, excessiva, fruit del negoci de les hipoteques. La implantació al territori feia fàcil a les caixes obtenir les hipoteques de la bullícia immobiliària. De fet, aquestes han contribuït a aquesta borratxera, impulsant i facilitant el negoci immobiliari. El camí les ha portat a obrir no poques oficines.
Aquest procés era fàcil per a les caixes pel fet que podien fer cessió de les hipoteques a altres mercats, i no era necessari tenir més recursos propis per suportar-ho. Era com si les caixes fossin mers actors comercials d'hipoteques. No heu vist que ara venen assegurances? És el mateix camí, un actiu que es pot traspassar a altres entitats.
Però heus aquí que el negoci s'ha acabat. I malament, amb molts clients morosos, havent de quedar-se immobles per poder cobrir els deutes. Així, les caixes avui s'han quedat sense el negoci principal i amb uns immobles que han de vendre en un termini relativament curt, abans que no hagin de tornar els seus principals crèdits a bancs estrangers.
Des que treballo a la indústria he mantingut la mateixa discussió amb els banquers. Per què us agrada tant el risc immobiliari i en canvi no us agrada el risc en màquines, per què no avalueu els projectes per la seva bondat? La resposta era que sempre quedava l'immoble. I de què en fareu, d'un hotel que ha tancat? Sempre queda l'immoble, repetien. No vols caldo, tres tasses. Ara tenen tots els immobles que volen. Vendran pisos durant anys.
La crisi de les caixes és, doncs, doble. Per una part tenen una bona porció dels recursos immobilitzats en els pisos morosos i, per l'altra, han perdut el seu mercat natural. La qual cosa els pot portar a una situació financera dolenta d'aquí a alguns anys per complir les ràtios exigides pel Banc d'Espanya. El president de la Diputació, Enric Vilert, diu que "mai fins aquest moment s'ha justificat públicament la necessitat i conveniència d'una fusió de Caixa Girona per motius de la seva situació financera". Ell sap que certa informació no es pot fer pública en el món banquer. És més, ell ha de tenir aquesta informació, la qual cosa vol dir que té altres pretensions. Ara fa un any va circular per la Garrotxa una bola sobre Caixa de Girona, lligant-la amb els problemes de la immobiliària Travesas, que li podria haver fet molt mal si s'hagués estès. Per sort no va ésser així.
Les caixes petites no tenen recursos suficients per anar al mercat de crèdit industrial, amb marges més petits, ni tenen els equips tècnics d'avaluació pertinents. I a sobre es troben sobredimensionades en personal pel nou negoci. Per tant era clar que alguna cosa havien de fer. El Govern de Madrid els ha posat en safata la solució: si hi ha fusions hi haurà ajudes en forma de préstecs. És el FROB.
A les nostres comarques hi ha hagut moltes manifestacions dient que una fusió faria perdre autonomia a Caixa Girona. També he escoltat Josep González, president de Pimec, dir que les fusions de caixes traurien finestres on anar a demanar crèdit, i empitjorarien el finançament de les empreses. Jo no hi estic d'acord. Tenir una caixa només perquè ens pugui assegurar els concerts de Cap Roig, o perquè ens financi l'obertura d'una botiga no és veure el que és necessari. Tenir moltes oficines que no puguin fer crèdits a les nostres empreses, perquè la caixa no té prou recursos, no és bo pel país.
Les empreses de Catalunya també hauran de fer una evolució de concentració per assolir la talla necessària per poder invertir i esdevenir més competitives. Per a fer aquest moviment ens fa falta un sistema financer capaç, amb músculs i recursos. Avui a Catalunya només ens podem refiar dels Bancs de Santander, BBVA, i de La Caixa. Si hi afegim dues noves caixes més, fruit del període de concentració, molt millor.
Com en tot moviment hi haurà una part negativa en la pèrdua de llocs de treball. No fem més que començar en aquesta evolució del període en el qual ens trobem.
Però si és fàcil veure que el moviment de fusions esdevindrà un tsunami en la nostra economia dels propers anys, qui no pot pensar que encara no hi haurà un altre moviment de concentració de caixes? Qui no ens diu que d'aquí a dos anys veurem la fusió de la nova caixa amb una altra caixa que ha estat fruit d'una altra fusió?
Sento ser pesat amb la paraula productivitat. No hi ha cap altra sortida del moment actual que no sigui augmentar la productivitat. Tothom pensa que això només ho hem de fer els que estem a la indústria. No, senyors, no. La productivitat ha d'augmentar en tots els àmbits. Ha de millorar la del sistema financer, la de l'administració, la dels serveis, la dels pagesos...
Una solució per mantenir Caixa Girona hagués estat la constitució d'una caixa superior, una mena de Caixa General de Catalunya, en la qual Caixa Girona hi tingués una participació. Una mica com el model alemany de caixes on hi ha les comarcals i les regionals. Si s'hagués fet això en l'àmbit de tot Catalunya s'haurien complert els mateixos objectius tot i mantenint les identitats. Per fer-ho, però, el moviment hauria d'haver estat molt més dirigit. En fi, benvinguda sigui la solució que permeti menys influència política i més professionalitat a les caixes. Ho sento per en Vilert.
