M'imagino l'escena. Tot passa en un museu de la ciutat de Buenos Aires. A fora la ciutat bull. A dins, el silenci pactat dels que miren tot el que poden, àvids de bellesa i coneixement, aquest silenci neix i mor, com un cor invisible que batega pels que somnien desperts. Dos joves mirant quadres. Passegen i conversen. Tots dos tenen un món interior. Tots dos tenen ganes d'expressar la seva força creativa, cadascun a la seva manera i amb el seu llenguatge propi. Tots dos creuen que la vida és molt més que viure. Un català i un argentí, dos països tan llunyans i tan propers, alhora. Parlen de treballar conjuntament. Parlen d'enredar-se i col·laborar. I, de sobte, en aquell magatzem d'art i refugi d'idealistes, neix una idea fruit d'una petició. En Jordi demana al Juan Ignacio: vull que expliquis amb el teu art el passat, el present i el futur del meu negoci culinari. El Juan Ignacio contesta a en Jordi: pintaré una història que expliqui com la geografia condiciona la manera de ser i de fer de les persones que habiten el teu paisatge, perquè crec que som el que som, en part, pel lloc en què vivim. Buenos Aires i l'Escala es donen la mà i es posen a treballar. El dia nou, del mes nou, del 2009, a les nou del vespre, una colla d'amics del conegut i prestigiós cuiner Jordi Jacas vàrem ser reclamats al seu meravellós restaurant El Molí de l'Escala, com a privilegiats notaris del fruit d'un llarg part artístic. Era la presentació pública de l'obra de l'artista Juan Ignacio Mosquera, llicenciat i professor en arts plàstiques per la Universitat Nacional de La Plata. Feia quinze anys que aquest temple gastronòmic havia obert les seves portes i s'havia d'immortalitzar aquesta fita i aquesta trajectòria, d'alguna manera diferent. En Jordi Jacas és un cuiner fruit de la seva terra. Un element carregat d'energia positiva posat en un terreny de creació genial com és l'Empordà. Si aneu al Molí de l'Escala, trobareu moltes coses i totes bones. Però si dirigiu la mirada a les parets hi veureu reflectida una seqüència enigmàtica, d'un caràcter pictòric personal, però amb un rerefons totalment lligat a unes arrels molt nostres. La història d'aquella trobada acaba aquí. Els dos amics, després de somiar junts s'abracen, s'acomiaden. Ells saben que algun dia ja no hi seran. Però el que han creat plegats restarà aquí per sempre. Nosaltres passarem, però les pedres del Molí que ara emmarquen l'exposició "Tocats per la tramuntana" quedaran; i les vinyetes d'un conte antic explicat des de la modernitat, juntes o per separat, seran el testimoni gràfic de l'esforç i el talent de dos artistes, que només entenen l'evolució d'aquesta empobrida humanitat, quan s'agafa, es comparteix i es barreja el millor del que cadascú sap fer.
