Aquesta ha estat la realitat de la cuina domèstica durant segles. I ho és encara en àmplies zones del món, i encara majoritàriament a casa nostra: les dones a la cuina, els homes a la taula. La cuina es relaciona amb el gènere: les dones han cuinat sempre, i després foren expulsades de la cuina (l'espai domèstic on es cuina) quan aquesta esdevingué una activitat intel·lectualment ben vista, és a dir, el que anomenem "gastronomia". Un del savis que ha reflexionat sobre aquest tema és Lévi-Strauss. El gran antropòleg jueu -nascut a Bèlgica i nacionalitzat francès-, va ser distingit amb el Premi Catalunya. És bo reconèixer, en la seva mort, una personalitat fonamental de l'antropologia, però també, més enllà, de la cultura en general. Jo, cap els anys 80, el vaig conèixer, i les seves lliçons varen ser d'un profit enorme. Fruit, en part, de les seves idees, he escrit l'assaig Cuina i gènere.
Lévi-Strauss ha tingut el mèrit de situar aquesta disciplina més enllà de l'àmbit acadèmic, o, dit d'una altra forma, situant les seves reflexions en un camp molt més ampli, com el de la cuina. Les seves aportacions són fonamentals.
Parlem, habitualment, de cuina o d'alimentació en abstracte. Però la hipòtesi més correcta fóra dir que no hi ha cuina, ni alimentació: el que hi ha és cuiners o cuineres, és a dir, els agents de la cuina. La pregunta pertinent és: qui fa la cuina? I l'altra: si, durant mil·lenis, ha estat la dona la que ha estat destinada a l'espai domèstic -bàsicament, l'espai de la cuina-, per què quan aquesta esdevé "art" és monopolitzada pels homes? O, dit d'una forma popular, perquè hi ha "cuina de les àvies" i no "cuina dels avis"? Carme Ruscalleda és la "primera dama" de la cuina d'Europa -i fins del món, amb les seves 6 estrelles- però, justament, és presentada com una excepció, en un món dominat pels homes. La cuina, doncs, ha estat una qüestió de gèneres: formava part d'allò que la retòrica franquista anome?nava "labores propias de su género"; pe?rò quan esdevé un art amb prestigi, una co?sa "seriosa", és reservada als homes. A?quest antropòleg distingeix de forma suggestiva entre la cuina del rostit i la del bullit, en funció d'una divisió de gènere: Allò que es rosteix és la tècnica pròpia dels homes i dels déus, que volen sacrificis! Allò que es bull és una tècnica pròpia de les dones. Es fa en l'entorn domèstic i adopta una forma còncava (olles i cassoles). Reforça els vincles familiars. No es perden substàncies; és una cuina sana i ecològica, símbol de vida.
És l'oposició entre rostits, brases i carns a l'ast amb les olles i cassoles, ja present des del Neolític. Aquesta divisió ens permet diverses reflexions sobre els sacrificis religiosos, que en totes les cultures -com podem veure a la Bíblia- adopten la tècnica exterior ("exocuina") del rostit i són sempre realitzats per homes. Al Déu-mascle li complau aquesta cuina, i exigeix les corresponents barbacoes, ni que siguin fetes amb carn humana, com veiem en l'episodi d'Abraham: Jahvè li demana que rosteixi a la brasa el seu propi fill. Aquest episodi cruel és reivindicat per les tres religions monoteistes mediterrànies. La pràctica ens demostra, a més, que la cuina que realment agrada és la domèstica, o , com deia, Josep Pla, "la nostra vella cuina familiar". Ja en comencem a estar tips de tanta experimentació, tanta cuina "creativa" que cada cop més es mostra , en bona part, com un foc d'encenalls sense suc ni bruc. Veure com han cuinat les dones és la millor teràpia per aquesta malaltia dels esnobs.
