Lula da Silva va ser un dia Orlando Zapata, el pres polític cubà el cadàver del qual ha empès discretament sota la catifa. El president brasiler també va ser un obrer en vaga de fam contra la dictadura però, enfrontat a la seva prolongació caribenya enfront del castrisme, va preferir criticar el dejuni, amb el suport del silenci inicial de Zapatero. Els governants -de Blair a Obama- no pugnen per reivindicar el seu passat, sinó per oblidar-lo, amb la voluntat secreta de trair-lo. En la guerra dels països emergents BRIC contra la Unió Europea, al Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina se'ls suposa un plus d'ingenuïtat, la sinceritat cuita amb la fam. En canvi, Lula demostra que la seva aspiració és la duplicitat occidental.
Castro presumeix d'haver enterrat una desena de presidents nord-americans, i ara pot incloure Lula en el seu victimari. Els qui auxilien dictadors en dificultats, acaben compartint la seva agonia. El ?menyspreu explícit del president brasiler cap a Zapata contrasta amb la valentia de les seves declaracions precedents, i ?almenys no pot atribuir-se al racisme. Va sorgir dels mateixos llavis que van manifestar que "la crisi econòmica ha estat causada pel comportament irracional de persones blanques amb ulls blaus". Per tant, el seu únic missatge era el reforçament de la llegenda castrista.
Amb perdó, Zapata no té importància. Un dissident sense biografia ha inclinat per sempre la balança en contra dels Castro, a més de desemmascarar Lula. Els crims que s'atribueixen al paleta mort emfatitzen la debilitat de l'Havana, que es limita a reproduir la prosopopeia dels judicis arreglats durant l'imperi soviètic. Aquelles farses s'assajaven fins i tot com dramatitzacions, abans d'estrenar-les davant d'una audiència. Llavors com ara, els dictadors anteposen l'escarment a la veritat. Després de centenars de morts, ningú sap per què havia de ser Zapata, però només podia ser ell. Així a Cuba com a la Xina, torna a demostrar-se que la repressió no mesura el monolitisme de les dictadures, sinó la por que tenen.
