Cartes

educació (en defensa de la Sra. Terribas)

ARMAND NAVARRO i JORBA. breda.

Moltes coses no es pensarien i dirien si els mitjans de comunicació, des de fa temps, haguessin estat responsables; no existiria tota aquesta bruta i patològica premsa del cor i certs programes on hi ha senyors i senyores que guanyen diners ventilant les misèries de la gent si els periodistes d'aquí ?ha?guessin denunciat de manera formal i judicial certes emissores i diaris per la seva quotidiana mentida i odi vers el nostre país.

Si la nostra premsa, tant de ciutat com d'àmbit més proper, edités una pàgina al dia de gramàtica catalana per ajudar la gent del país i els nouvinguts per a nivells C o B de català, cosa que hauria de promoure Òmnium Cultural i els senyors Monzó i Pàmies.

Que es donés més veu, i de manera més constant, a tècnics, metges, mestres, enginyers, filòlegs i gent preparada. Als anys 20, el Segarra era popular, vol dir que la gent d'abans tenia més sensibilitat per a les bones i regalades paraules que no la barbàrie actual.

Aquesta populatxeria ha deixat de banda Raimon, Llach i etc. de manera injusta i ha fet rebrotar tota la sociologia de l'analfabetisme, ressentiment i ximpleria del franquisme, dels toros, de les processons i de donar diners a gent del tot -i de manera insolidària vers als altres- improductiva.

Que el senyor Cuní en comptes de regalar flors, fes un programa on un sanitari parlés de com cuidar, ajudar, prevenir les dificultats fisiològiques i de mobilitat i salut de la gent vella.

I que els nostres representants en tots els àmbits, polític, social, judicial, popular, pensessin en un govern d'unitat nacional amb tots els partits del país per fer renéixer la nostra pàtria, com cantaria Verdaguer.

La Torre de Babel

kim durall. banyoles.

Cap progrés des de la Torre de Babel. La dificultat per entendre el que compres va en augment. Semblaria que el consum s'està trepitjant la cua. De tant que vol vendre li surten les coses del revés: veus, en un blíster indestructible i encapsulat, una espècie d'auriculars i no pots saber el que realment és, perquè l'explicació està en 20 idiomes, les lletres petitíssimes del qual i ajustades no caben en el dors. En el Market Markit em van dir que si no les veia bé que portés una lupa a la butxaca o que els preguntés a ells; que mai hi són.

I és que la imbecil·litat humana no té límits. Alguns encara s'entossudeixen que si les explicacions no estan en euskera, no compraran. Doncs que no comprin!, rediantres!, ja comprarem els altres per ells, però sempre que puguem assabentar-nos del que comprem, rediantres!

Amb el castellà, l'anglès i el xinès mandarí, tothom sabria de sobres si compra un mòbil, un Mp3, uns auriculars de timpà, una pantalla gràfica, un e-book, un correu electrònic de la mare que els va parir o una agenda Mp5 reproductora sense òrgans sexuals visibles. Han de venir amb tantíssims idiomes secundaris i intrans?cen?dents, per omplir-te la Torre de Babel fins a les golfes de la coroneta! ¡Ni blísters ni embulls innecessaris! ¡Prou feina tens per muntar la pantalla plana de la Samsung del rediantre que has comprat, que han hagut de venir tots els veïns a intentar-ho sense aconseguir-ho! Estem farts de complicacions inútils d'idiotes; ¡els problemes del món no són com per estar tontejant amb tonteries sense interès general!

Doncs ho sento pels "tancats i obcecats", però penso que el rotllo aquest de la diversitat idiomàtica està molt bé; però la diversitat cal integrar-la, cal assimilar-la i digerir-la per veure que l'únic positiu que queda, al cap i a la fi, és ser competitiu. Tota la resta són refugis i subterfugis de pusil·lànimes per no haver de competir i comprovar que estan menys capacitats.

Per mi, que sigui el castellà l'idioma universal, que no per això deixaré de ser més català que qualsevol Papa Borgia. Doncs el castellà és el segon idioma més parlat i el més perfecte del món, com perquè anem fent l'idiota i ens surti el xinès mandarí en el sorteig i no el puguem aprendre ni en un parell de reencarnacions viscudes seguides una darrere d'una altra.

Els fills d'Internet

MARIA DOLORS SALA LLEAL. VILABlAREIX.

Quina gran revolució la d'Internet! Aquesta magnífica eina ens ha obert les portes de bat a bat a tot el planeta. La comunicació ha donat un gir de 360º des que podem navegar a qualsevol hora, des de qualsevol país del mon. S'han acabat les fronteres per a la comunicació. Se sap el que passa a qualsevol lloc pràcticament al moment. Podem comunicar-nos sense distància amb els nostres amics, éssers estimats, amb qualsevol persona al llarg del planeta. Podem comprar sense moure'ns de casa, escoltar la música que volem, veure programes endarrerits de televisió, etc.; ens ha facilitat molt la feina per als documents, el correu... això no té límits. Però el que sí té és, com tot en aquest món, l'altra cara, la cara fosca, el negatiu de la fotografia.

Internet també ha obert les portes per tots aquests éssers emmalaltits que s'aprofiten de la innocència i la bona fe dels nens per cometre les seves barbaritats. Com és el cas dels pederastes. És difícil, encara que sabem que s'està treballant per desemmascarar aquests individus, parar-los els peus. Aquí entra, doncs, la nostra responsabilitat; la responsabilitat dels pares. Els nens aprenen a moure's per la xarxa des de petits, a casa, a l'escola. És una eina magnífica per a ells i el seu futur. Però els nens no poden posar-se davant d'un ordinador tots sols quan són petits. Els pares ens hem d'asseure amb ells, jugar amb ells, ensenyar-los on poden entrar i on no poden, amb tots els raonaments possibles, explicant-los quins són els avantatges i quins els perills; no per ficar-los la por al cos, sinó perquè entenguin que no tothom és igual en aquest món i perquè sàpiguen protegir-se; perquè es vagin fen responsables de les seves decisions i accions. Que entenguin que Internet és una eina important en la nostra vida de cada dia, però una eina al cap i a la fi; i que per sobre de totes les comunicacions possibles, la més important ha de ser la nostra comunicació amb els fills.

Que els nostres fills continuen sent fills nostres, no fills d'Internet.

Cinema català

ALBERT ROURA. blanes.

El cinema català ha de tenir una prioritat clara: fer obres exportables. Si seguim encallats en el loca?lisme i la nostàlgia del passat no podrem arribar mai a un públic ampli. És hora de renovar la nostra oferta en tots els gèneres. Ara caldrà veure si la nova llei de l'audio?visual ens ajuda a aonseguir-ho.