El poder de la mentida

De ben segur que aquests dies han servit a diferents actors per reflexionar. La mentida avui ha passat a un primer terme en el panorama polític. Es ficcionalitza la veritat i, si això passa, ja no hi ha consens possible.

Recordo que anys enrere titllar un contrincant de mentider era quelcom impensable. Era un insult greu, una manca de respecte que generalment no s’escoltava en cap sessió parlamentària, ja fos a les corts espanyoles o en qualsevol parlament autonòmic.

Amb el pas del temps els posicionaments s’han radicalitzat i no hi ha dia que els ciutadans no escoltin mentides per tots costats. En el recent debat de candidats catalans –organitzat per La Vanguardia– el diari barceloní feu un exercici de verificació i n’assenyalà unes quantes. Ignacio Garriga (Vox), Alejandro Fernández (PP), Pere Aragonès (ERC) i Josep Rull (Junts) empraren dades falses per justificar els seus arguments. I es van quedar tan amples... però això sí, ben retratats.

I en aquest món de falsedats s’hi han afegit també alguns mitjans de comunicació, tot emprant algun d’ells les clavegueres de l’estat. És així com el diari El Mundo ha publicat moltes polèmiques i escàndols que a l’hora de la veritat no han estats certs.

De tots és conegut que en plena campanya electoral municipal, en Xavier Trias sortia en portada del diari. Es citava un número de compte corrent d’un banc suís on l’exalcalde presumptament hi tenia dipositats uns quants milions d’euros. L’objectiu era malmetre la seva imatge i perjudicar-lo i a fe que ho aconseguiren. Trias perdé les eleccions i aquella notícia falsa de ben segur li costà un bon grapat de vots.

Conec una bona colla de periodistes de La Razón, El Mundo i l’ABC. Són els mitjans de comunicació conservadors que tallen el bacallà al costat del radiofonista i columnista Federico Jiménez-Losantos.

Mai no he entès com algun d’ells podia compartir aquestes formes de fer periodisme, si bé és cert que més d’un perdé la feina a causa de no cedir a les pressions. Algun dia en parlarem d’aquest tema i molts lectors hi trobaran noms sorprenents.

La dona de Pedro Sánchez ha estat denunciada per tràfic d’influències per una organització ultra com Manos Limpias. I un jutge està disposat a tramitar-la, malgrat que es tracta d’un recull de retalls de premsa. En cap lloc d’Europa es podria presentar una denúncia en aquestes circumstàncies. Això d’actuar des d’un fictici sindicat com una fiscalia paral·lela és quelcom insòlit.

Els seus responsables són Miguel Bernad –exmilitant de Fuerza Nueva– i Luis Pineda. Ambdós foren condemnats per extorsió per l’Audiència Nacional, però recentment han estat absolts. Només es considera que la seva actuació fou poc ètica.

Recordo que fa uns anys, Luis Pineda va venir a veure’m al meu despatx de Madrid. Només hi havia un motiu per reunir-nos: volia que la institució en la qual jo treballava posés publicitat a la revista Ausbanc, que era una mena de tribuna d’opinió de la seva associació.

Per sort, no vaig caure en la trampa, però sí que en el món executiu madrileny –bancs, caixes i empreses de l’IBEX– se sabia que, si volien viure tranquils, estaven obligats a pagar en forma de publicitat a la revista d’aquest personatge.

Són maneres de fer fastigoses que avui són corrents a la vida política espanyola i que ha protagonitzat al llarg de la història recent el comissari José Manuel Villarejo. En diuen les clavegueres de l’estat, de les quals ara n’ha estat víctima Begoña Gómez, pel sol fet de ser l’esposa d’un president del govern d’Espanya que està disposat a resistir malgrat les constants tamborinades.

Subscriu-te per seguir llegint