Per si en quedava algun dubte: la funció darrera de la llei d'amnistia haurà estat impedir que la democràcia demanés comptes als protagonistes de la dictadura. Les proves darreres i més contundents: el processament del jutge Garzón per haver-se atrevit a investigar els crims del franquisme, i la negativa dels fiscals a tramitar la revisió del consell de guerra que va condemnar a mort el president Lluís Companys.

En els anys setanta, amb Franco vell però viu i governant amb mà de ferro -parkinsoniana, però implacable-, l'oposició clandestina es manifestava a favor de la llibertat i de l'amnistia (i a Catalunya, per l'Estatut d'Autonomia). L'amnistia era, i és, un acte jurídic pel qual les persones condemnades o condemnables per determinats delictes passen a ser considerades innocents perquè el delicte deixa de ser-ho, i els seus antecedents policíacs i penals s'esborren dels arxius. Als anys setanta es reclamava l'amnistia dels encausats per delictes que només ho són a les dictadures, com ara pertànyer a partits democràtics o a sindicats lliures, o criticar el règim. L'amnistia va arribar amb la democràcia, l'any 1977, i va significar que es netegés l'historial jurídic dels antics presos polítics, però també que es declaressin no perseguibles els delictes comesos pel franquisme. La Llei d'Amnistia, en el primer article, amnistiava "todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día 15 de diciembre de 1976". Més endavant especificava que s'amnistiaven "los delitos de rebelión y sedición", que és el que van cometre els militars que es van alçar contra la República el juliol del 1936, i també "los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas". És a dir, que al mateix temps que s'esborraven els antecedents penals dels demòcrates empresonats, es decretava la impunitat dels franquistes que els havien perseguit, maltractat, jutjat i empresonat.

L'argument d'aquesta llei de l'oblit (amnistia i amnèsia són paraules germanes) era la reconciliació: els fills dels vencedors i els vençuts de la guerra pactaven començar de zero. Es pensava que calia fer-ho així per consolidar la democràcia. De tot allò ja en fa tres dècades, la democràcia està més que consolidada i els protagonistes de la guerra són morts o superjubilats, però encara hi ha qui s'empara en aquell pacte, fill del seu moment, per provar d'aturar el judici de la història.