Després de veure el gol de Pedro, ens havíem de sentir reflectits en la cara de Casillas, CR9 o Arbeloa. La cara del madridisme representava l'assumpció de la derrota. Però no només de la pèrdua d'un partit, sinó també de prendre consciència que el model s'ha esgotat. Exactament, el mateix que ens passa en l'àmbitl econòmic. En les cares de la gent es reflecteix el pànic a perdre, a no sortir-se'n, la por al "ja hi tornem a ser". L'economia va crèixer com el Madrid a cop de talonaris i de finançament prestat, creient que la venda de pisos era com el mercat global de la samarreta futbolera. Ens creiem que tots els alemanys, anglesos i nòrdics comprarien pisos només per tradició i pel nostre bon nom turístic. I pel camí vam deixar de fer el més senzill: treballar.
Ara per desfer l'enrenou també necessitem molts calés. I com el Madrid, haurem de malvendre algunes peces per poder ventilar l'economia del país. Potser per això ens alegrem de les victòries barcelonistes. En el fons, ens felicitem de tenir un model amb dirigents compromesos i preparats i que premia l'esforç i el treball col·lectius. Perquè és l'única esperança de canvi.
