Els economistes, que a vegades calculen coses tan absurdes com el valor de l'aire terrestre, dels boscos de Sibèria o dels quadres del Museu del Prado, podrien, si no és gaire molèstia, quantificar una cosa perfectament al seu abast: qui ens ha sortit més car, si Juan Guerra, el germaníssim d'Alfonso Guerra, o Jaume Matas. Qui va encaminar més volums de diners públics per engreixar les seves hisendes particulars, si el senyor Correa del Gürtel o els mans llargues de Filesa. En pessetes o euros, tant és, tots ens faríem una idea i podríem elegir el menys costós entre els dos partits principals o -per a les nacions sense Estat (això creuen elles)- qui prefereixen que els robi: un espanyolàs com Javier de la Rosa o un català de vuit cognoms com Félix Millet o una mallorquina "com cal" com Maria Antònia Munar.
El fet que professionals perfectament capacitats no ens hagin prestat aquest petit i utilíssim servei -calcular quins dels nostres cleptòcrates són més passables en relació amb el PIB de cada moment històric- demostra que aquí ningú és al seu lloc i corrobora els més negres presagis. Els delinqüents organitzats amb càrrec públic han tingut un primer èxit: que es desconegui la quantia concreta d'allò robat i la seva importància comparativa amb l'anomenat esforç nacional. Si una cosa tan senzilla no se sap: a qui beneficia, això? Doncs probablement als lladres més recents.
Ja sé que elegir qui menys ens robi és una proposta d'un relativisme atroç, una forma particularment miserable de conformitat, però tenint en compte que el possible hereu de la Junta d'Andalusia -Javier Arenas, amb pintes de no haver treballat mai- va tenir el desvergonyiment de dir que el PSOE era el partit de la corrupció (quan mig govern balear de Matas ja és a la presó), no voldran que confiï en les bondats de les alternatives.
